Missatges que ens xopen

En converses informals ja hi ha docents de secundària que es neguitegen. Han introduït canvis a primer i tercer tal i com demanen les noves disposicions legals; el curs vinent tindran continuïtat a segon i quart i comencen a frisar per veure canvis al batxillerat. Si fem projectes quatre anys i després es troben el mateix batxillerat que ara, la castanya serà monumental -diuen.

I els buròcrates ho saben i malden per introduir canvis també en el batxillerat, per fer-nos creure que l’educació escolar ha de ser quelcom força allunyat del que venia essent fins ara. En aquest sentit, la ministra del ram ens ha regalat una perla digna d’una antologia del terraplanisme pedagògic: “l’acumulació de continguts ja no serveix perquè actualment la intel·ligència artificial és una realitat”. Deliciós. De l’estil de conèixer la història ja no cal perquè les biblioteques són una realitat o l’exercici físic ja no cal perquè tenim l’automòbil.

La idea amb què ens bombardegen dia sí i dia també és que el ciutadà del segle vint-i-ú serà competent, crític, cívic però no savi. Sense acumular sabers a la memòria aconseguiran el mateix o més que les generacions anteriors. Hi ha una renúncia explícita a formar erudits, però també a formar persones amb inquietuds artístiques o humanístiques. El plantejament competencial anorrea les possibilitats de tenir entre nosaltres filòsofs o grans literats. Són perfils massa allunyats del que demana el mercat. I cal tenir el cap farcit de coneixements per parir alguna línia de profit en aquests camps. Però és que la il·lusió és la de poder formar metges, enginyers, arquitectes, químics i advocats sense memòria interna, hiperconnectats, això sí, però res més. Amb el programari, però no amb les dades. Per desgràcia la relació entre el nostre cervell i un equip informàtic no és d’identitat. No som chromebooks. No podem aprendre una capacitat matemàtica sense saber matemàtiques. No funcionarà.

L’altra idea que cau com la pluja -a Galícia, no aquí- és que a l’escola ens dediquem a acumular coneixements. A memoritzar dades sense context ni significació. Mai ha estat ben bé així. Un examen de les PAU actuals ja és molt competencial, les proves no són gens memorístiques. Però han de colar-nos aquest mantra per justificar el que realment succeeix, el que estem ja permetent. Serem -i ho torno a dir- la primera generació en la història de la humanitat que ensenya als seus fills menys coses de les que sabem. Trist honor.

Què passarà? Tranquils. El batxillerat serà reformat. Com? Amb una devaluació, ja veurem fins a on. D’entrada, perquè l’alumnat ho forçarà, no es por fer repetir curs al cinquanta per cent d’una classe, oi? Si tots arriben amb nivells més baixos, no serà sostenible el model actual, això és tot. I després? Es devaluaran els graus universitaris. S’aprovaran crèdits presentant un video o fent una manualitat. I com en totes les devaluacions, el mercat intern no patirà, els nostres fills acabaran amb el seu grau a sota el braç ben comboiats. Patirem quan sortim a fora. Els nostres metges ja no seran envejats, ja no podrem competir amb els informàtics asiàtics, les nostres empreses hauran de recórrer més a talent foraster… Serem més pobres. I qui vulgui i pugui haurà de pagar per saber coses de veritat. Pobres i segregadors.