Qui estigui lliure de culpa...

No direm allò que de qui estigui lliuri de culpa que llenci la primera pedra perquè potser quedaríem colgats. Però res, preguntem-nos amb sinceritat qui no ha mangat alguna petita cosa, objecte o record?. Alguna generació feia el seu bateig de foc agafant (sense cap mena de vergonya) algun llibre del Drugstore del Passeig de Gràcia, llibreria on era fàcil agafar els volums sense passar per caixa. La temptació de tenir cultura a l’abast de la mà i sense pagar i amb l’adrenalina que corre quan fas una acció fora del normal, aquesta poc edificant, era molt gran. I quèiem en el pecat.

Algú no ha agafat mai un cendrer d’algun restaurant, bar o hotel? Hi havia qui en tenia una col·lecció àmplia, diversa i realment d’un kitsch alarmant. I qui no ha buidat els prestatges dels banys dels hotels, sense arribar a prendre els barnussos eh!; omplíem el nostre necesser per una bona temporada. O qui no ha sumat a la col·lecció alguna figureta de record, o algun cassete de les gasolineres amb musiques infumable i d’un folklore, ranci i atrotinat o cançons empallegoses... o sorra i pedres de la platja on està prohibit fer-ho, o algun gotim de raïm dels ceps ufanosos? O ametllons, ara que són frescos... En fi que aquesta cleptomania de fireta o de baixa intensitat és molt extensa i tampoc creiem que generi masses maldecaps als propietaris dels establiments, potser els llibres una mica més.

Ara entre baralles entre clubs de futbol per saber quin era més franquista... polèmica de pa sucat amb oli, amb molta carrega de testosterona però inútil en el dia d’avui ja que la història és la que és i malgrat és vulgui canviar és difícil fer-ho i sobretot que el personal s’ho empassi. Doncs entre aquesta polèmica ha sorgit una notícia prou interessant on detalla amb precisió aquells productes que els i les catalanes pispem més dels súpers.

La conclusió sobre el “que “distreuen” els catalans dels “súpers” ho sabem pels encàrrecs que fan els responsables de les botigues per protegir els productes que criden més l’atenció dels espavilats saltamarges. Es tracta com envasar aquets productes a fi i efecte que no s’acabin prenent de les lleixes sense  passar per la caixa. Estem acostumats a veure a determinades ampolles amb una mena de collaret amb algun xip que fa saltar l’alarma si passes sense que els treguin, llaunes amb doble protecció... i ja no diguem de botigues de roba. Alarmes a per donar i vendre.

Però potser el que sorprèn més és la llista de productes que tenen les primeres places del rànquing del més pispats. En temps d’una certa crisi podríem pensar de manera innocent i il·lusa que serien productes de primera necessitat, de supervivència (i fins i tot ho podríem arribar a justificar), però vet aquí que no és el cas. Segons l’estudi que ha realitzat l’empresa STC Nedaps especialitzada en matèria de seguretat els principals productes que són objecte del desig obscurs del lladregots són: el licors, escopinyes del gallet, xocolata, cafè i els productes (Oh! sorpresa) d’afaitar. Les ampolles de cava també hi tenen una més que digna representació en aquesta llista de productes a controlar, vigilar i protegir especialment.

No macarrons, ni fideus, ni pasta per la sopa, ni brics de llet o caldo, no, res de tot això productes d’una poc creïble primera necessitat, més aviat, sinó de luxe, si d’una certa prestància culinària. 

I si resseguim la llista de productes que desapereixen misteriosament de les prestatgeries dels supers en altres indrets de l’estat tampoc queden massa per sota del nivell català, anotin; gambés, llagostins, pop, pernil de Jabugo i vins, molts vins de qualitat.

Ja veiem doncs que els productes més robats són productes que tenen un cost prou elevat per no poder-se consumir de manera permanent i habitual, però també sembla que hi ha tot un tràfic de mercaderies prou notable, un mercat negre que supera de lluny el del temps de l’”estraperlo”, és a dir es manga per revendre, per fer-se un sobresou. Res de “robinhoodisme”, negoci, pur negoci, la revenda d’aquests productes sobretot els més cars a un preu més competitius aporta una certs guanys als pispes sense massa esforç. I si t’enganxen (sempre cal estar per sota del 400 euros per no cometre delicte) tampoc les conseqüències no són greus, multa i si cal després de que et descobreixin en diverses ocasions ordres d’allunyament de l’indret que has buidat en més d’una ocasió.

Segons explica el Sr. Cañones (cognom adequat per ser directiu d’una empresa de seguretat) de l’empresa que ha fet l’estudi al diari ARA. "Roben els joves, els adults i els grans, sense diferència de sexe i ni tan sols de condició econòmica. Els furts es cometen uniformement entre clients habituals i lladres professionals, encara que la motivació és diferent. El client habitual ho pot fer per diverses raons, encara que cap justificaria la comissió del furt. En canvi, el professional obeeix a un rerefons purament econòmic: roba el que té un valor alt i un gran atractiu, perquè és fàcilment revendible, com les begudes alcohòliques o els ibèrics.

Ja ho veiem tothom, client o no, té la possibilitat de caure en la temptació que t’assetja. Caure-hi o no depèn de moltes coses impredictibles i fins i tot de sensacions del moment. Però tinguem clar tot quisqui està sota sospita quan s’entra en un súper.

Però caldria fer altres estudis sobre el món de la picaresca, el de les persones que demanen al carrer i la seva real necessitat. Cada cas deu ser un món diferent i unes circumstàncies diverses, algun nostrat  pidolaire que ens adreça un pot mentre es fuma un puro, home! Cal cuidar l’estètica perquè només cal recordar-li allò de qui te duro fuma puros, després sabrem que de necessitat poca, la justa, en definitiva finançar-se els puros...

Però també caldria estudiar dintre del furts i estafes les comissions bancàries. Ja sabem que els bancs no són germanetes de la caritat més aviat voltors però  les comissions que cobren per uns mals serveis són un escàndol que ratlla l’estafa. Estan en la línia dels furts institucionalitzats, operen amb el teus pocs o molts diners, fan negoci i et cobren pel que fan per comptes de fer-te partícip amb poca o molta mesura dels substanciosos guanys que tenen amb part del que és teu.

En fi una altre modalitat de furt sense estudis comparats.

I això sí qui estigui lliure de culpa que tiri la primera pedra... ja veig les portes dels bancs destrossades...