Estol d’estornells

El Penedès té vegueria però no li donen les eines administratives per fer-la funcionar. És un cotxe nou sense motor (de fet, encara no saben si posar-li el de benzina o l’elèctric). El Vallés no té vegueria però, sí, un gran potencial per a ser-ho. Els números econòmics i demogràfics ho avalen. Els de Fem Vallés  mouen cel i terra per aconseguir del govern català la revisió de l’estructura organitzativa del territori per formar-hi part de ple dret amb el títol d’una àrea metropolitana pròpia. De fet creuen que seria més adient organitzar el territori convertint les vegueries en àrees metropolitanes a nivell de tot el territori català (Ni províncies ni AMB). Al Penedès ens aniria molt bé per desencallar el tema tot i que ens costa creure’ns-ho.

Els de Fem Vallés, tot i no negar l’organització de l’AMB, -que, darrerament els Comuns impulsen des de la capital catalana, amb el PEMB, ‘la ciutat dels 5 milions’ (gràfic 1)- sí que proposen una estructura d’autogovern formada per petites àrees metropolitanes articulades entorn d’una macroregió que, de fet, vindria a coincidir amb tot l’àmbit del territori català amb epicentre a Barcelona.

Generalitat i AMB: com el gat i el gos

El contrapoder que ja existia el segle passat i que torna a renéixer -la Generalitat versus AMB-. Les antigues dretes pujolistes contra les esquerres maragallianes del PSC. Ara, tot i no estar tant clar on es situen les esquerres -o, més aviat, què definiríem com a ‘esquerres’?- és quan apareix amb claredat meridiana la sobre posició dels dos poders polítics en lluita, convivint en un mateix espai, aliens al que hauria de ser la recerca d’una harmònica gestió territorial, on es ponderin les capacitats reals que té cada part específica del conjunt,-p.e.: una regió agrària, o muntanyenca, pot formar part d’una regió metropolitana, ja que complementen les parts denses de les ciutats i les equilibren-. Aquestes regions proposades han d’autogestionar els seus legítims interessos i a la vegada valorar la seva participació en el conjunt del territori amb equitat entre les parts. Que cadascú prengui les seves responsabilitats és una bona manera de ser conscients del paper que juguen i, a la vegada impulsar la pertinença al conjunt del territori del que formen part.

Els arguments de Fem Vallés són sòlits i el potencial, l’organització i el grau de cohesió sòcio-política i econòmica fa que el Vallès pugui optar sense cap mena de dubte al títol de vegueria, té, en escreix, la capacitat per fer-ho. Segurament, amb més autoritat i capacitat de gestió que la seva veïna vegueria penedesenca encara per estrenar.

Una, -el Penedès- amb el contenidor definit però sense contingut, l’altra -el Vallés- sense contenidor però amb un poder interior d’organització envejable que el Penedès no té. Com últimament insisteix en Jordi Cuyàs, hi ha una diferencia abismal entre les dues regions: ells tenen col·legis professionals, nosaltres, no. Aquest fet que a primera vista pot resultar anecdòtic, és un indicador del grau de consolidació d‘una societat i el seu territori.

Arribats a aquest punt, és posa en evidencia que la sobreposició de poders -Central, Autonòmic, Metropolità- sense oblidar els més locals -municipi, comarca i vegueria- generen un caos (i una despesa) impressionant que ningú l’entén, ni els mateixos funcionaris.

Un tercer en discòrdia. Arreglarà la situació?

Però, curiosament ha sorgit un altra organització territorial. Un fenomen abastament estudiat per estaments universitaris i entitats metropolitanes europees i que evidencia una nova forma d’organització territorial de forma espontània, definides com a Megaregions , i que s’estructuren en base a les relacions generades per la riquesa de les activitats econòmiques; de les xarxes d’informació; de comunicació i transport; d’educació i recerca tecnològica; d’un elevat nivell de consciencia mediambiental; de qualitat de vida i una rica i intensa diversitat cultural (gràfic 4). A aquest sistema d’organització megaregional se l’identifica com a ‘Societat del Coneixement’ .

Aquestes organitzacions territorials deixen en segon pla els límits polítics i administratius per endinsar-se en una xarxa on cada regió s’incorpora al conjunt en funció de les seves necessitats i de les seves capacitats. Si observem el gràfic 4 i comparem l’evolució, des del 2005 al 2012, veurem com la taca de la Megaregió Barça-Lió s’estén, cap al Sud, més enllà del País Valencià i a ponent, cap el Segrià i l’Aragó. Avui dia és notícia el desembarcament de les multinacionals alimentaries catalanes a territori aragonès per tal d’estendre el seu domini més enllà dels límits metropolitans i estendre un braç cap a la megaregió madrilenya.

Si contrastem els dos sistemes organitzatius -el polític-administratiu, basat en estructures convencionals de poder piramidal -Estat-Autonomia-província-comarca-municipi- amb les megaregions, comprovarem que la diferència està en que les estructures convencionals arrastren dins seu una excessiva càrrega de prejudicis històrics que impedeixen evolucionar en l’autogestió, en front de l’estructura megaregional, que no té cap problema en desenvolupar-se i créixer, expandint-se al llarg i ample del territori, saltant fronteres, tant polítiques com físiques,  amb una dinàmica centrada en paràmetres en base al Coneixement. Cada regió aporta les seves qualitats i capacitats i es complementen a través de les xarxes, tant físiques com digitals.

Quan aprendrem dels ocells?

Amb tot això em ve a la memòria la magnífica exposició de l’any passat al CCCB, ‘Cervells’ , on, en un vídeo, apareix un estol d’estornells ondulant amb harmonia, com una gran mantellina orgànica, dansant pel cel. Tots segueixen el ritme d’un director invisible. Ningú dirigeix i, a la vegada tots, interpreten coordinadament els moviments d’un gran ballet col·lectiu. Aquesta escena em suggeria l’idea d’un territori autogestionat, interrelacionat en xarxa, sense la rígida jeràrquica de poder, formant part d’una utopia basada en aquesta Societat del Coneixement, com una bona alternativa per foragitar, d’una vegada per totes, les crisis on ens ha ficat el desastrós sistema econòmic actual.

Pau Batlle Solé
Arquitecte-Urbanista-Paisatgista
Paubatlle.blogspot.com