Els dimarts al sol

Vigilo pati. Migdia. Un dels moments avorridots de la setmana. Minuts i minuts en renglera que van passant, lliscant, escolant-se en un imaginari rellotge de sorra ben escanyat. Ells rai, xerren a l’ombra en grupets, juguen esbojarradament a bàsquet o a futbol, es persegueixen, es pengen d’un arbre (amb els braços, no fotem!) fan deures endarrerits -un freak que no ha descobert encara el xat GPT- diuen grolleries en veu molt alta per remarcar que poden dir-les -encara no han descobert que el que és realment complicat és no dir grolleries constantment- i mentrestant, tu, estoic, a peu dret, els observes.

És interessant veure com evoluciona la sociologia del grup, com es va integrant aquella o aquell altre -un fenomen que al pati esdevé físic, com una barreja en un fluid- o com n’és de valorat en X pel seu llançament de tres. Qui no és mai al pati es perd dades bàsiques. Al cap i a la fi, per a molts alumnes, l’estona més important del dia és aquesta, ens agradi o no. Ells somnien a ser futbolistes amb molta més freqüència que escriptors, basquetbolistes molt abans que químics, o sigui que és aquí, al pati, on ho donen tot, on estan motivats, on es juguen les relacions socials que són -sense cap dubte- molt més importants per a ells que la gràfica d’una funció de segon grau.

El pati també és el lloc dels conflictes. La puntada a destemps, la reacció desmesurada, l’agressió -de vegades- els records a les mares o a les germanes o les bromes que no fan ni mica de gràcia. Nosaltres som allà, asseguro a tothom que som allà. Ara bé, només podem intervenir a posteriori. És evident, però sé que costa d’entendre: primer passen les coses, després arribem els mestres. Sempre, després. Si posem més gent al pati, arribaran també sempre després. Ser-hi presents és molt important, però no ho és tot.

I la veritat és que si m’avorreixo és perquè no puc sortir corrents a perseguir aquella pilota o a llençar un triple o a jugar sense més història, jugar. Us en recordeu? Érem tan feliços quan jugàvem! Quina enveja! Quines rialles més desacomplexades! Miro el rellotge. Encara em queden deu minuts…