-
A les verdes i a les madures
-
Sixte Moral
- Vilanova i la Geltrú
- 21-05-2023 11:13
La “cita prèvia” una modalitat de discriminació del personal i de control sobre el demandant
Dona suport al periodisme local col·laborant amb nosaltres i fes-te’n subscriptor per només 3€ al mes sense permanència.
Ara farà dos anys llargs, encara en una fase dura de la pandèmia, vaig escriure un article en aquestes mateixes planes de l’Eix Diari on intentava fer un elogi de la “cua” entesa com aquella corrua ordenada de persones que esperen de manera estoica o amb impaciència que li arribi el moment en que se l’atengui, pugui fer una gestió o senzillament comprar allò que més li plagui. La cua havia retornat.
Pertanyo a una generació en que la cua era un habitual en moltes accions de les nostres vides, fèiem cua per entrar a classe, pels passadissos -llavors ens semblaven lúgubres- de les nostres escoles per anar d’un espai a l’altre, cues naturalment vigilades i que calia que fossin ben rectes.
Cues a les fonts públiques per tenir aigua a casa, cua a la botiga -qui és l’últim? Ho recorden-, cua per comprar petroli per uns fogons de complement de les cuines econòmiques, cues per entrar al cinema, sessió continua amb dues pel·lícules rodant com un hàmster, cua per entrar a diversos serveis privats, cues per poder accedir a alguns serveis públics. Llargues cues per comprar un bitllet de tren, fins que van arribar les màquines automàtiques i canviàvem de lloc de la cua però no d’objectiu, un bitllet per poder viatjar amb la mateixa dificultat en les rodalies de llavors… que eren pitjor de les d’ara. La cua estava interioritzada i per tant tampoc representava un gran handicap a la nostra vida. Ja sabíem, per exemple, que anar a comprar pa els dissabtes era fer una estona de cua. I qui no ha enganxat alguna cua llarga, emprenyadora, neguitejant en alguna carretera del país. Ara al AP-7 és el paradigma de la cua.
Cues, això sí,que ajudaven a la socialització del personal i eren un autèntic instrument d’informació i de transmissió de les notícies. En alguns moments semblava el joc dels disbarats es començava dient una cosa i el que la rebia al final ja estava tant tergiversada que es deia ben el contrari del que en realitat era.
Havíem guardat la tanda per aquells que entre cua i cua aprofitaven per fer alguna que altra gestió. I hi havia qui -generalment senyores- que tenien una habilitat envejable i extraordinària per quadrar les esperes de cada cua i fer la feina sense haver-se d’aturar excessivament en un lloc. Dir que a mi em molestava molt que em deixessin la cua guardant al tanda, sempre tenia la sensació de que algú se’m colaria i perdria i faria perdre el temps i la tanda a qui m’hi deixava fos la mare o l’avia (l’àvia que en sabia més de fer cua era de la que quadrava les diverses tandes amb exactitud. Mai vaig entendre les raons d’aquesta habilitat).
Les cues eren espai de reflexió sobre moltes coses intranscendents. Si paraves una mica l‘atenció al que s’hi deia i comentava hi podies participar activament, era un lloc on es trametien les notícies, on es podien comentar els fets succeïts i podies, com no, assabentar-te de la darrera xafarderia que corria pel barri o les malalties de l’un o de l’altre i també de les maledicències pròpies dels pobles, i dels tafaners oficials i els habituals de la xafarderia de broc gros.
Les cues van anar perdent protagonisme, l’ampliació de molts espais de serveis, el canvis d’hàbits de les compres, i naturalment l’entrada de les noves tecnologies i l’arribada de les adquisicions via Internet ha estat ben segur l’estocada final de la cua com element d’ordenació de l’atenció individualitzada o per poder adquirir, obtenir o assegurar-nos un lloc des del que puguem fer el que pensàvem fer.
Però vet aquí que l’inesperada pandèmia va tornar a fer ressorgir el noble art de la cua, les corrues ben ordenades de la ciutadania que espera el seu torn .
Vam recordar l’exercici de posar-nos una la darrera de l’altre, durant la pandèmia manteníem una distància prudencial, van ser cues més aviat silencioses i de mirades de reüll per no acostar-nos massa. Això sí van tornar els llestos de sempre que fent-se el o la despistada intentaven colar-se, -els veus venir d’una hora lluny-. I les últimes gran cues col·lectives van ser quan ens van començar a abonar, es feien amb bona disposició i ganes d’acabar d’una vegada.
Les cues han anat desapareixent per donar pas a un nou sistema, un nou tomb a la femella per allunyar el personal d’alguns centres de tramitació, bancs o a serveis públics. La “cita prèvia” una modalitat de discriminació del personal i de control sobre el demandant. És el nou descobriment per fer-nos esperar de manera no presencial, és el sistema perfecte per no haver d’enfrontar-se a segons quin personal cabrejat per alguna raó.
La cita prèvia que hauria de ser una instrument per millorar l’atenció s’ha convertit un mal són per a molta gent i ja no diguem d’aquells que no dominen el món de la nova tecnologia. La cita prèvia s’ha convertit en una mena de mal són, de laberint que ni amb el fil de l’Ariadna et porta a la sortida, queden enganxat a les xarxes de no poder trobar ni interlocutor ni tanda per agafar aquesta cita, ep i en ocasions té’n donen sí, a cent quilòmetres de casa teva. Ja no és allò que portà a fer famós a Mariano José de Larra del vuelva usted mañana sinó directament entrar a la part obscura del món d’allò que no s’acaba d’entendre de la teranyina de l’administració. Burocràcia en estat pur.
Telèfons que et deixen penjat. Que no contesten i ara que ho haurien de fer en tres minuts -menys l’administració, quins pebrots, fa complir les normes als altres i no donar exemple....! I entrar en planes web quin seguiment es fa impossible per molta gent. Quan no es pengen et despengen a tu que intentes fer una gestió
I , clar tot això ha portat a que hi hagi ja màfies que agafen tandes il·limitades i hi hagi una revenda molt ben pagada. O anar a les gestories ben organitzades que t’ho fan tot més fàcil amb factura i iva, naturalment.
En fi que la cita prèvia és una vegada més l’allunyament i desplaçament dels serveis a conveniència, no dels usuari, no, sinó del que té la paella pel mànec.
Si això ja és així imaginem-nos quan s’apliqui això de la intel·ligència artificial. Alguns ja no podran ni arribar a demanar hora, algun algoritme els eliminarà, segur.
El periodisme de proximitat necessita del compromís dels seus lectors per defensar un periodisme més independent, lliure i plural.
Subscriu-te ara!