Transplantaments d’úter

Aquesta darrera setmana hem pogut llegir que el transplantament d’úter pot ser una realitat per a les persones que no poden tenir fills.

Per descomptat es tracta d’un gran avenç mèdic, però, al mateix temps, s’obre la porta a un debat força complicat.

El que està clar és que caldrà buscar un consens, i ràpid, per definir protocols i criteris d’actuació.

De fet podria suposar obrir la porta d’algun nou tipus d’abús o explotació contra les dones, com ja passa amb el cas dels anomenats ventres de lloguer.

Alguns dels metges implicats en aquest novedós procediment descarten que aquesta situació contra les dones es pugui donar al nostre país, però reconeixen que sí que es podria produir en algun altre país del món.

Aquesta afirmació em sembla inacceptable. Acceptem, doncs, que a les dones de països menys desenvolupats els hi pugui passar? Potser caldria que lluitéssim per protegir-les de tots els abusos en lloc d’aclucar els ulls abans que arribem als extrems d’un nou tipus de tràfic d’òrgans o de turisme amb finalitats “mèdiques” a països més permissius, que tot sovint són també els més pobres.

Mentre aquí obrim aquest meló, ja prou complicat, als Estats Units s’experimenta sobre el úters artificials que permetrien gestar de manera externa.

La justificació, però, no deixa de ser curiosa: la major dificultat de les dones a l’hora de accedir al món laboral o de promocionar-se. Així, si poden ser mares sense estar embarassades, doncs molt millor, no cal plantejar cap problema de conciliació, de baixa laboral prepart...

El dilema de tot plegat és molt complicat, d’aquests processos ningú en surt immune, la receptora té la possibilitat d’accedir a ser mare, tot i acceptar des del primer moment la possibilitat del fracàs; la donant perd la seva fertilitat per donar-la a una altra dona, amb el cost psicològic que representa tot plegat.

Permeteu-me fer unes quantes preguntes sobre aquesta possibilitat de transplantar úters: estem sobrevalorant la maternitat? Què ens porta a aquest desig? La pressió social existent, l’exigència emocional de viure una gestació i un part per sentir el fill com a propi...?

D’altra banda, partint des del principi d’igualtat, si aquesta tècnica ja fos aplicable com una opció més de reproducció assistida, s’incorporaria a la cartera de prestacions de la sanitat pública? Qui s’hi podria acollir i sota quins criteris? Seria una nova manera d’afavorir clíniques privades aptes només per a butxaques poderoses?  

I continuo amb més dubtes: Fins a quin punt és proporcionat el risc amb l’únic objectiu de la maternitat? Podrem assumir els danys col·laterals que un transplantament de aquestes característiques pot comportar a cadascuna de les dues parts implicades? Estarien els transplantaments oberts a persones transsexuals?

Estem obrint una porta que després serà molt difícil de tancar?