La soledat no desitjada

Quan parlem de soledat la relacionem amb un fet subjectiu, una persona afirma sentir-se sola. La soledat no desitjada és un concepte molt complicat que afecta a una gran diversitat de persones de totes les edats, sexe, gènere, origen i condició social.

Les seves causes poden ser degudes a circumstàncies conjunturals, com seria el canvi de domicili d’una població a una altra, o també parlaríem d’unes circumstàncies que podríem anomenar permanents, per exemple en el cas de les persones amb diversitat funcional.

Hem de reconèixer abans, que a diferència de la solitud i de l'aïllament social, la soledat és una percepció subjectiva, és a dir, basada en el punt de vista de l’individu i, com a conseqüència, influïda pels interessos i desitjos particulars de cada persona.

El que sí que podem afirmar és que la soledat no desitjada s'ha convertit en una problemàtica arreu del món que va en augment en les nostres societats. A voltes s’ha vinculat al procés de modernitat, al desenvolupament urbà i a l'augment de l'individualisme.

També la podem observar com a conseqüència d’algunes transformacions que afecten directament la vida de les persones, en la viduïtat i en la pèrdua d’amistats.

Aquestes són circumstàncies que afecten directament la salut, tant física com emocional i mental i, sobretot, tot allò que fa referència a la inclusió social de les persones grans que pateixen aquest isolament. Ens adonem que hi ha un desajustament entre les seves relacions reals i les que desitgen, tant pel que fa al nombre com a la qualitat d’aquestes.

La soledat no desitjada és un fenomen més present entre les persones grans, malgrat que pot donar-se en qualsevol edat. Pot tenir diverses causes entre les quals hem de destacar els factors sociodemogràfics, el gènere, l’edat, el nivell socioeconòmic o el lloc de residència habitual.

Existeixen factors que augmenten el risc de patir soledat, hom la relaciona amb les dones amb baixos nivells d’ingressos i que resideixen en indrets poc accessibles.

Hi ha també uns indicadors de risc, que relacionem amb la salut i l’autonomia personal, amb els problemes de mobilitat, un deteriorament de les capacitats sensorials, també amb la pèrdua d’autonomia i en una acumulació de malalties.

Altres factors determinants són psicològics i de personalitat, patologies com la depressió, una feble salut mental, una baixa autoestima, uns hàbits poc saludables, etc.

Els membres de la família, una xarxa social activa, la quantitat i la qualitat de les relacions socials, el grau de participació social, conformen els anomenats factors d’interacció i participació social.

Si parlem de dades observem que la soledat no desitjada afecta el 20% de la població, és a dir, 1,6 milions de catalans, un 32% de les dones i un 20% dels homes.

Els educadors i educadores socials que intervenim en aquesta població afectada som coneixedors que la soledat no desitjada fa referència a aquelles persones que estan soles i no per decisió pròpia, sinó per diferents motius.

Entre d’altres podem destacar la pèrdua de la seva autonomia, la seva identitat o el sentiment de pertinença.

Un factor que no ajuda, segons hem observat, és l’augment de la presència de barreres arquitectòniques i els problemes de salut, són elements que impossibiliten en gran manera que puguin sortir de casa tantes vegades com voldrien.

També existeixen factors que tenen a veure amb el desarrelament i la manca de pertinença que afecten directament l’autoestima, la sensació de no pertànyer a cap lloc en concret condueix la persona a qüestionar-se la vàlua personal i la identitat cultural.

Alguna vegada haureu sentit parlar de diàspora, aquesta paraula grega, es relaciona amb la migració o dispersió d'un poble lluny del seu territori. Històricament, ve a parlar de la dispersió de pobles amb arrels comunes, referida a moviments de naturalesa involuntària.

Sovint, les persones a la diàspora tendeixen a sentir-se soles, fins i tot enmig de moltes persones, esdevenen persones sense lligams ni relacions personals pròximes.

Les dades de l’European Commission’s Joint Research Center evidencien que un 7% de la població adulta d’Europa, en nombre, uns 30 milions de persones, parlen de sentir-se soles sovint.

A l’estat espanyol les dades sobre soledat se situen entre el 7 i el 9%, un nombre que augmenta a un 11% en països com Itàlia i Hongria. Per contra, hi ha una reducció fins al 3% a Holanda i Dinamarca.

A l’estat espanyol les dades també ens mostren clarament que les persones adultes en situació d’aïllament social es mouen entre el 12 i el 15%. També hem de parlar que uns 75 milions de persones adultes a Europa viuen en una situació d’aïllament social, a Grècia i Hongria creixen per sobre del 40%, i a Suècia, Dinamarca i Holanda les podem ubicar en un 8%.

Finalment, hem de dir que a causa dels canvis socials i culturals contemporanis, ha canviat considerablement la forma en què les persones estableixen relacions interpersonals. De la mateixa manera hem observat un afebliment dels vincles familiars, l’augment de l'individualisme i la conseqüent fragmentació de les relacions socials.

Aquesta esdevé una evolució que ha conduït a un increment de l'aïllament i d’una percepció subjectiva de soledat, que arriba a afectar la totalitat dels grups d'edat de la nostra societat.

Els educadors i educadores socials sabem que aquests sentiments de solitud els podem trobem d’una manera habitual a la infància i van augmentant massa sovint a l'adolescència. Els adolescents són especialment sensibles al desenvolupament d’aquests sentiments de solitud si els comparem amb altres grups d'edat.

Si consultem alguns estudis podem observar que entre un 21 i un 70% dels adolescents se senten sols de vegades. Mentre que entre un 3 i un 22% dels adolescents experimenten la solitud de manera habitual.

Aquestes són dades que analitzen també que la soledat social està relacionada amb amistats i relacions socials. Una solitud familiar fa referència a l'entorn familiar i una la soledat romàntica relacionada a l'absència de relacions afectives íntimes.

Podem afirmar, doncs, que la soledat no desitjada és un fenomen que està present i en força creixement en la nostra societat, fins al punt que esdevé una malaltia silenciosa.

Pel Dr. Javier Yanguas Lezaun, doctor en Psicologia i director científic del Programa de Gent Gran, “la solitud és un dels desafiaments d’importància creixent que han d’afrontar les societats occidentals en aquest segle XXI.

Per poder actuar i prevenir les dificultats que acompanyen la solitud, la Fundació la Caixa, va entrevistar més de 14.000 persones grans que anaven als seus centres socials i de lleure i els va demanar, entre altres qüestions, quins eren els seus sentiments de solitud.

Les respostes van fer palès que aquests sentiments eren molt freqüents entre la gent gran, i que aproximadament en una de cada sis persones l’experiència de solitud era molt greu. Factors com ara el gènere o el nivell d’estudis influïen en els sentiments de solitud.

Per contrarestar aquests sentiments, les persones grans posaven en marxa estratègies diverses, incloent-hi iniciatives proactives i una visió positiva de la solitud. No obstant això, precisament les persones que experimentaven sentiments de solitud més greus eren les que aplicaven en una mesura més gran estratègies basades en la resignació i acceptació passiva de la seva situació”.

Joan Rodríguez i Serra és educador social (joanr.educadorsocial@gmail.com)