Històries curioses darrere els quadres del Museu Balaguer

Aquesta primavera hem prestat al Museu de Valls una obra del Museu Balaguer que considero de molt bona qualitat: Un Model, de 1894. Habitualment s’exposa a la Pinacoteca, a la paret del fons –que, confesso, és una de les meves preferides–, en una filera de retrats juntament amb quadres de Casas, Rusiñol o Baixeras. El nom de l’autor de la peça prestada, en canvi, avui dia no és tan conegut: Francesc Galofre Oller. La seva vila natal, Valls, li dedica actualment una exposició antològica, i fruit de l’estudi del comissari –Sebastià Sánchez Sauleda– han tret un catàleg i han utilitzat com a portada l’obra de Vilanova, detall que ens indica que, en la trajectòria de l’artista, és una peça molt destacable.

Sempre s’ha explicat que Don Víctor Balaguer va gestar la col·lecció artística de la seva fundació a base de donacions –i no pas de compres–, i en diferents treballs acadèmics he intentat analitzar com arribaven tots aquests “regals”. Els col·leccionistes acostumen a tenir les seves dèries i persegueixen els seus gustos particulars. Pot ser que els agradi el barroc o l’art medieval, els objectes orientals, els camafeus, les armes o els Murillos, com Isabel de Farnesio, segona esposa del Borbó Felip V, que feia marcar els seus quadres amb una petita flor de lis a la cantonada per identificar-los (el Murillo del nostre dipòsit del Prado té aquesta flor que ens recorda la procedència). En el cas del senyor Balaguer, el punt de partida va ser molt diferent. Ell volia aixecar una institució de prestigi oberta al públic i, per fer-ho, comptava amb una biblioteca personal extraordinària, però un fons artístic pobre. Per tant, les donacions van ser cabdals.

L’ingrés de l’oli de Galofre és un exemple magnífic d’aquesta història. Quan l’artista la va pintar, la va presentar a una Exposició General de Belles Arts a Barcelona. El quadre, d’una execució excel·lent, ens presenta un personatge de cos sencer assegut en una cadira, absort en els seus pensaments. El tractament atmosfèric, amb el fum que s’escapa de la pipa, l’espai que envolta la figura tan ben construït, l’expressió dels ulls, els solcs de la pell, el treball de les textures de la indumentària, el gest de subjectar el barret amb el genoll... tots són trets d’alta qualitat. I, efectivament, quan aquell quadre es va poder contemplar públicament va agradar molt “per la tranquil·litat de l’escena representada”. Les fonts de l’època parlen d’un quadre “esbozado de manera furtiva por su autor en un rasgo de inspiración y acabado después con más inspiración todavía”. Galofre era ambiciós i volia que el quadre tingués reconeixement. Llavors, va contactar amb Víctor Balaguer –molts són els artistes (i no artistes) que li demanen un cop de mà, com es pot observar en la correspondència que s’ha conservat– per si el podia ajudar a guanyar alguna de les medalles que es concedien. En la carta li pregava que influís en la duquessa de Medinaceli perquè aquesta es fixés en el seu quadre i fos ella mateixa la que el triés per ser destinat al Museu Municipal de Barcelona (els quadres premiats s’acostumaven a comprar).

Perquè en Balaguer no es despistés, li adjuntava una foto de la pintura. Galofre, en aquella ocasió, no va guanyar cap medalla –la va guanyar Lluís Graner, amb un quadre, La Ferreria, que, per coses de l’atzar, normalment està exposat just a sobre, en la mateixa paret de la nostra Pinacoteca (un dipòsit del MNAC).

Tots aquests descobriments els he fet llegint el catàleg. Hem esbrinat també que el títol complet era “un model romàntic” i que el personatge era un dels homes que posava per un dels seus quadres d’història. El lloc on està representada l’escena ja intuíem que era un taller i Sánchez Sauleda ens confirma que és el mateix taller de l’artista, i que el gran llenç que es recolza en el fons és probablement Bòria avall, un immens quadre d’història, el més conegut de Galofre Oller, propietat del Museu de Valls. Per la nostra documentació ja sabíem, com testimoniava el Dietari de Joan Oliva de l’any 1895, que el 10 de juny arribava “un cuadro de Galofré Oller, un modelo de nacionalidad y traje italiano”.

El dubte que ens queda és si, un cop acabada l’Exposició de Barcelona sense premi, Balaguer li va acabar pagant alguna quantitat per obtenir la peça per al seu Museu de Vilanova, o si Galofre li va lliurar com a regal, generosament, a canvi d’haver intercedit per ell, ni que fos sense èxit. El que sí sabem és que el preu del llenç era de 2.500 pessetes i que s’hauria avingut a rebaixar-lo “a menys de la meitat amb la finalitat de facilitar-ne l’adquisició” en cas que hagués assolit la medalla desitjada. S’haurà de continuar investigant.

Vull acabar l’article amb dos missatges: primer, reivindicant la importància de la recerca, en tots els camps, ara i sempre; i segon, animant a anar a veure l’exposició de Valls (estarà oberta fins al 16 de juliol), i totes aquelles que es fan fora de Barcelona. Són interessants, fan país, i s’han muntat amb molt d’esforç al darrere. Dono fe que el director del museu, l’amic Jordi París, és un professional infatigable i veterà que s’hi deixa la pell i que, malauradament, ha hagut de treballar molt en solitari. Felicitacions pel projecte.

Mireia Rosich Salvó,

directora del Museu Víctor Balaguer de Vilanova i la Geltrú