Sempre hi ha esperança...

Aquest dissabte rebíem la notícia que s’havien trobat amb vida, a la selva, els quatre nens perduts fa 40 dies en un accident aeri a Colòmbia. Lesly Jacobo Bonbaire de 13 anys, Solecni Ranoque Mucutuy de 9 anys, Tien Noriel Ronoque Mucutuy de 4 anys i Cristian Neryman Ranoque Mucutuy d’1 any), esdevenien els protagonistes arreu dels mitjans de comunicació mundials.

No hem de subestimar la capacitats dels petits per entendre les coses, però hem de tenir en compte que hi ha situacions que emocionalment no estan preparats per gestionar. És important tenir un punt d’esperança, quan a viure dins de les dificultats sempre hem vist casos positius. Entremig de tot el que passa dia a dia i que ens toca viure també hi ha anècdotes bones, i per nosaltres ha de ser important estirar-les i compartir-les.

A banda de les forces de seguretat colombianes els indígenes han jugat un paper molt important. Als límits de la crisi climàtica hem de donar valor a les veus, les accions, les reflexions i les formes de vida que poden ajudar-nos a comprendre i eixamplar els límits d'aquesta dissort viscuda a Colòmbia. I és que tot i la dramàtica situació, sempre en podem treure quelcom de positiu, pel que fa a la capacitat dels infants de lluitar per la seva supervivència, a la resiliència i sobretot a l’empatia mostrada per tots i cada un dels protagonistes d’aquesta història.

Les emocions són estats mentals i afectius que agrupen sentiments, expressions corporals, canvis fisiològics i la tendència a actuar d’una determinada manera.

L’educació és part de la solució. Els educadors, mares, pares, mestres, dins i fora de  l’escola tenim el deure d’acompanyar els infants en la construcció de la seva vida, d’ajudar-los a somniar i construir el seu futur i d’ensenyar-los que amb el treball, amb esforç i voluntat, algun dia ho aconseguiran. L’entorn i les variables personals són els que estimulen la capacitat de resistir a l’adversitat superant els conflictes.

Han d’aprendre a ser solidaris de debò posant-se en la pell dels altres, estimant-los i ajudant-los. L’educació és un procés d’aprenentatge per a la vida, les emocions són molt importants i cal que els nostres infants les tinguin en compte.

L’infant necessita un espai càlid, un entorn segur, requereix una llar. Una llar no és tan sols un espai físic, és un àmbit emocional i ètic, un entorn on hi ha comunicació d’afectes, d’estima i reconeixement de drets. Tots necessitem d’aquests entorns, però els infants encara més donada la seva fragilitat.

La resiliència es defineix com la capacitat que tenen les persones per afrontar i sortir enfortits de les adversitats que es van presentant durant la vida. Per aquest motiu, si ensenyem als infants a mantenir-se en un estat resilient, l’ajudarem a millorar la seva actitud i l’ajudarem en el seu procés d’aprenentatge. Els educadors i educadores socials sabem que es podem evitar així patologies i problemes psicològics com la manca d’habilitats socials, l’ansietat o l’angoixa, al mateix temps que els ajudem a tenir una bona salut mental.

La creativitat, la intel·ligència emocional i sobretot el joc, són àmbits que s’han de desenvolupar a l'escola on  els infants aprenen multitud d'estratègies relacionades amb les capacitats resilients. Una bona formació en aquest sentit els ajudarà a canviar la seva mirada sobre les coses i a desenvolupar-se de manera integral. A l'escola i sobretot a casa cal crear un espai adient on treballar i fomentar les seves capacitats.

No tenim gaire records de quan érem petits, és com funciona la memòria des que naixem, aquest fet s’explica segons els professionals com a conseqüència de que hi ha una part de les connexions neuronals del cervell que encara són immadures. Malauradament únicament recordem els fets que van tenir un impacte emocional molt fort en nosaltres, cal aprendre a través dels sentits, perquè van lligats a les emocions.

No recordem res abans dels tres anys, sabem que les neurones del nostre cervell estableixen una complexa xarxa de connexions, que ens ajuden en el funcionament bàsic del cervell i faciliten recórrer als instints més primaris per a la nostra supervivència. I és que el cervell és un òrgan extremadament plàstic, on les connexions donen resposta als estímuls ambientals, amb un ritme per a cada infant i cada cervell. Tots els records que existeixen en la memòria són molt importants en la construcció de la persona i la conducta és un conjunt de reaccions físiques als estímuls físics.

Per tot ésser humà, les relacions socials són molt importants. Quan aquests llaços afectius es trenquen per la mort d’algun ésser estimat, comporta  un estat afectiu que anomenem dol, un procés d’adaptació emocional davant de qualsevol pèrdua, agreujat en aquests infants pels 40 dies perduts a la selva.

Quan un infant pateix una pèrdua la sensació de seguretat trontolla, l’objectiu dels professionals i del seu entorn ha de ser proveir a aquest nen o nena de seguretat, ajudant-lo en el seu procés de reestructuració. El procés del dol depèn de l’etapa evolutiva en que es trobi, del seu entorn i de l’actitud que prenguin els adults que envolten l’infant.

Gràcies als coneixements del medi de la germana gran es poden explicar com els quatre nens van aguantar una situació extrema. Després de tot sabem que van ser els coneixements indígenes de la noia, apresos en la seva comunitat, a l'entorn on ha crescut, les fruites que es poden menjar i els perills d'una selva on plou contínuament i amb animals perillosos.

Ara més que mai hem d’aprendre a respectar a totes les comunitats, per grans o petites que siguin, els seus coneixements i la seva expertesa poden enriquir la nostra saviesa. Cal doncs que aprenguem a veure els altres com un més, sense tenir en consideració el que podem treure econòmicament d’ells i elles. El respecte pel món passa pel respecte als altres i a la pròpia Natura.

Gràcies a tots i totes els que han fet possible celebrar aquest final, ara toca respecte, consideració i sobretot empatia, molta empatia.

“Tot infant ha de descobrir altres mirades, altres criatures, ha de veure el món d’una altra manera; no es tracta d’escolaritzar la infància, l’educació ha de ser universal, obligatòria, flexible i diversa”, Jaume Funes és psicòleg, educador, periodista.

Joan Rodríguez i Serra és educador social