Escultures clàssiques en recepcions

Quan un visitant entrava per la porta principal de la Biblioteca Museu Balaguer a final del segle XIX penetrava en un espai circular sobri i elegant, amb tocs daurats en l’ornamentació i paviment de mosaic. Al centre, trobava una columna de marbre coronada pel bust del fundador amb posat seriós. No hi havia, com avui, ni recepció, ni extintor, ni mapa de situació, ni sensors de seguretat, ni reixes de clima, ni cap artefacte dels que inunden, per normativa, els espais museístics de concurrència pública, necessaris, però poc poètics. Era un vestíbul net i amb una decoració estudiada.

Si l’efígie del fundador estava col·locada al bell mig de la circumferència, just sota l’òcul de la cúpula, els punts cardinals els van ocupar quatre escultures en guix de tall clàssic, estètica que li donava un aire culte i atemporal. Un Faune, una Venus, un Apol·lo i un Himeneu. Les dues primeres figures van ser cedides per l’Academia de Bellas Artes de San Fernando i eren rèpliques d’escultures de l’Antiguitat atribuïdes a Praxíteles. El tercer, l’Apol·lo, era una còpia que s’havia comprat per 24 pessetes com confirma una acta de 1890 –de les poques adquisicions que tenim documentades. I la darrera, l’Himeneu, era l’únic guix original del XIX, realitzat per l’escultor català Jeroni Suñol, que havia estat enviat des de Madrid amb el famós dipòsit del Prado.

El cas concret de l’Himeneu era una obra executada a Roma, quan Suñol hi havia viscut gràcies a una beca estatal. Roma va ser, durant segles, la gran Acadèmia de l’Art (en majúscules) –on els artistes maldaven per anar a estudiar–, abans que París agafés el protagonisme com a capital de la modernitat artística. El contacte amb l’estatuària clàssica de la ciutat eterna devia inspirar el jove Suñol per crear una peça d’aquestes característiques, que va enviar a Madrid per presentar-se a una Exposició Nacional. Haig de dir que amb el que costa actualment –tant des del punt de vista tècnic, com econòmic– manipular i traslladar escultures de mida natural realitzades amb materials fràgils, sempre em meravellen aquests enviaments internacionals que semblaven fer amb tanta facilitat al segle XIX. En tot cas, la dèria dels artistes era fer-les participar en les Exposicions Nacionals de Belles Arts –instaurades durant el regnat d’Isabel II–, esdeveniments que els proporcionaven gran prestigi. Els treballs guanyadors se’ls quedava l’Estat. Hi havia medalla d’or, de plata i de bronze per als tres finalistes, i una d’honor que s’atorgava en ocasions excepcionals. Els autors competien pel “medallero”, com expliquen les fonts de l’època, perquè obtenir-ne una significava consagrar-se.

Amb l’Himeneu transportat des de Roma, Suñol va guanyar una medalla de primera classe l’any 1866. L’Estat la va comprar, però no va poder complir amb el compromís habitual de finançar el traspàs de la figura de guix a un material definitiu, normalment bronze o marbre. Als concursos de Belles Arts només es presentaven professionals amb qualitat contrastada i, tant si eren de fang com de guix, havien de ser obres acabades. No era, doncs, un esbós, ni una rèplica, ni un buidatge, com molts guixos de personatges clàssics que han perdurat. El fet que no es traspassés al material noble va convertir el guix de Suñol en exemplar únic. Quan, vint anys després de guanyar el premi, van desplaçar l’obra cap a Vilanova, ingressava en el hall del nostre Museu una peça de valor.

Qui era el personatge d’Himeneu? Himeneu era, a l’antiga Grècia, una divinitat relacionada amb els casaments. Acostumava a presidir el seguici nupcial amb una torxa encesa. Si Himeneu no assistia a les esposalles, un mal presagi queia sobre el futur de la parella, per això en els cants de noces sempre se l’invocava. En les representacions artístiques l’identifiquem per la torxa encesa, per una corona de flors –en les celebracions els grecs s’engalanaven– i, de vegades, per una flauta, instrument amb què acompanyava el seguici. Suñol ens presenta un jove –un efeb– nu, en la típica postura de contraposto, amb una fulla de parra cobrint la zona dels genitals, la corona de roses al cap, i amb dues torxes, com si hagués acabat d’encendre’n una amb la flama de l’altra.

Amb la conservadora d’escultura del Prado, Leticia Azcue, no hem aconseguit encara documentar en quin moment l’Himeneu va retornar a Madrid. En tot cas, l’escultura va ser restaurada al Prado fa pocs anys i una de les parts més complexes de la intervenció va ser reconstruir, precisament, el gest dels braços, que havien estat malmesos. El guix és un material tou, porós i vulnerable. El marbre o el bronze hauria resistit millor el pas del temps, com ens demostren les escultures de l’Antiguitat.

Aquests dies d’aliances polítiques en tants ajuntaments, entre colors dispars i matrimonis aparentment impossibles, segurament, Himeneu té molta feina.