Superman

Imagino que tots els lectors saben de qui estic parlant. Aquell personatge de còmic vingut de l’espai exterior -en concret del planeta Krypton- i dotat de poders sobrehumans que amaga sota l’aparença d’un periodista, Clark Kent, tímid, guapo i enamorat de la reportera Lois Lane, lamentablement enamorada de l’alter ego de Clark, el superheroi vestit de blau i amb una S al pit que, des de petit, posa la seva força i poders al servei del bé i la justícia.

Ho dic perquè, revisant l’actualitat de la setmana en que Espanya ha agafat les regnes de la Unió Europea pels propers sis mesos, en plena tempesta de protestes a França que fan perillar la imatge progressista de la institució, he vist un Pedro Sánchez dual. Amb un uniforme de camisa i texans i una actitud proactiva quan està de campanya electoral, i amb americana i corbata més o menys solemne i una actitud més o menys circumspecta quan exerceix les funcions de president europeu. I he pensat que, com en totes les dualitats, hi deu haver una opció preferida tot i que, naturalment, s’hagi de mantenir l’equidistància entre elles, sense deixar traslluir la favorita. I m’ha semblat que la seves actituds mostren una certa coincidència amb aquella “grandeur” que compartien De Gaulle i Felipe Gonzalez -per posar dos exemples- durant els seus mandats. Pedro Sánchez s’agrada quan exerceix la màxima legislatura i, per exemple, abraça al president Volodímir Zelenski a Kiev, mentre ha de forçar un punt el gest quan fa allò que ell deu considerar “accions menors” com ara visitar un lloc com a candidat a les properes eleccions. Ep!! és el que em sembla a mi. Com li passa a Superman, ufanós quan acaba de salvar la humanitat d’un desastre, i maldestre i nerviós quan es creua amb Lois Lane a la màquina de cafè de la redacció del diari.

Però un anàlisi més acurat mostra algunes contradiccions que, segurament, no el deixen dormir tan tranquil com voldria. Per exemple, perquè va convocar les eleccions generals tan urgentment, podent esperar a finals d’any i, per tant, buscar que els probables èxits de la presidència europea juguessin a favor seu? Fou un rampell fruit de l’allunyament mostrat per la ciutadania cap a les opcions municipals i autonòmiques del seu partit o un reflexiu “caixa o faixa” per intentar revertir la tendència a l’alça del PP i, sobretot, de VOX? Penso més en la primera opció. Sobretot veient el possible panorama que es generaria si, en plena presidència europea, Espanya canviés de president. Amb un programa d’actes ja tancat que l’hipotètic suplent, Nuñez Feijoo, hauria de seguir li agradés o no, però que segurament ho faria evidenciant el seu disgust. I això imagino que es deu veure com una oportunitat de debilitar al PP i a la dreta en general.

A més, aquesta dualitat de funcions (candidat i president), aquest fer de Superman en un moment tan delicat per culpa de la guerra d’Ucraïna, els aldarulls a França i la previsible crisi migratòria que esquerda cada cop més la necessària cohesió europea, obliga al Sánchez candidat a deixar part de la seva acció electoral en mans dels membres i òrgans del partit que tan poc i malament semblen haver gestionat les passades campanyes electorals. Mala peça al teler del partit tot i que per ell pugui ser una armilla salvavides que l’ajudi a seguir surant mentre espera temps millors per ell i pel PSOE.

Faig aquesta reflexió perquè, mentre escrivia, he recordat que a casa nostra, irreverents com som, vàrem gosar, el 1973 i de la mà i el llapis del dibuixant de còmic Juan Lopez Fernandez, álias “Jan”, crear el personatge de Superlópez que ridiculitzava les proeses del mític Clark Kent dutes a la nostra realitat.

Mentre Superman segueix tornant, periòdicament i en tota mena de formats, a la seva cita amb els seguidors, Superlópez va deixar de ser dibuixat i publicat el 2022, anunciant en Jan que no s’oposaria a que un altre il·lustrador fes seus els personatges i les trames. Una premonició? Igual d’aquí a un mes podem saber-ho.