Museus que retornen peces

Recentment apareixia en premsa la notícia que Alemanya retornava a Colòmbia peces precolombines. Es va escenificar com el president alemany lliurava personalment al president colombià dues màscares –del poble indígena Kogi– després de més d’un segle de formar part del patrimoni berlinès. El passat colonial en revisió. Europa té feina.

En el sector dels museus aquest és un debat obert de fa temps. Una notícia d’aquest estil no pot deixar d’interpel·lar-nos. Tot i que les màscares esmentades havien estat adquirides l’any 1915 per un etnòleg mitjançant una compra, avui es considera que han de ser retornades. A casa nostra molts indians que van fer les Amèriques durant el segle XIX duien objectes de l’altra banda de l’Atlàntic. No sempre sabem com havien arribat a les seves mans.

El Museu Balaguer compta amb una col·lecció precolombina molt diversa. D’equipaments públics que exhibeixin –de forma permanent– art precolombí, a Catalunya, no n’hi ha pas tants. El terme «art precolombí» es refereix a tots aquells objectes elaborats per les cultures que habitaven Amèrica abans de l’arribada dels espanyols, que inclou un vast territori que va des de l’actual Mèxic fins al con Sud del continent. Els especialistes en art precolombí parlen principalment de tres grans zones geogràfiques: Mesoamèrica –des de Mèxic fins a Hondures aproximadament, on situaríem les conegudes cultures asteca i maia– l’Àrea Intermitja –en la zona de Centreamèrica amb  cultures com la Diquís o Muisca– i la Zona Andina –amb societats com l’inca, moche o chimú.

La col·lecció del Balaguer, formada per uns tres centenars de peces (284, per ser exactes) té testimonis de les tres àrees descrites. Són objectes de variades tipologies i utilitzades per diferents usos. Totes van entrar a la Institució per donacions que estan documentades: des de metges, com el doctor Carles Sunyer, polítics com Emilio de Ojeda, fins a l’escriptora i música barcelonina Clotilde Cerdà i Bosch, més coneguda com a Esmeralda Cervantes. Tanmateix, d’entre tots els donants despunta la Baronessa de Wilson, tant per l’interessant perfil del personatge, com per la quantitat d’objectes –més de 30– que va lliurar en bloc l’any 1894. Nascuda a Granada, va ser una de les primeres dones que va viatjar sola pel continent americà al segle XIX. D’aquesta intrèpida aventura –molt inusual per una dama de l’època– van néixer dues obres literàries que recopilaven les seves experiències: Maravillas americanas i América y sus mujeres, dos llibres de viatges que barrejaven el gènere costumista i l’autobiogràfic. En el seu periple va recopilar tradició oral “y objetos curiosos por su valor histórico, artístico o científico que ha ido recogiendo durante sus viajes por las regiones hispano-portuguesas del nuevo continente” (com ve detallat en un Butlletí del Museu d’aquell any). Balaguer la va homenatjar posant el seu nom cisellat a les plaques de la porta, també la única dona que hi figura.

La notícia que informava de la decisió actual de les autoritats alemanyes de retornar les màscares destacava el valor espiritual dels objectes com a motiu primordial. Moltes serien les peces precolombines exposades avui dia a les vitrines dels museus que complien una funció ritual i, per aquest motiu, eren considerades sagrades. Un dels exemplars més destacables de la col·lecció del Museu Balaguer és una escultura granítica de 45 cm d’alçada que representa a la divinitat del vent, Ehecatl-Quetzalcóatl, figura sedent amb les mans recolzades als genolls amb el rostre cobert per una màscara bucal d’ànec –el seu principal atribut–. Presenta una cavitat al centre del seu pit, dins la qual, segurament, es dipositaven els cors de les víctimes dels sacrificis (humans). El tocat que corona el seu cap és un recipient, que devia actuar com a encenser o cremador d’ofrenes. L’escultura va ser creada per formar part dels rituals de la societat asteca. Com i a on s’han d’exhibir figures d’aquesta naturalesa?

El gest del president alemany no ha estat el primer a sortir a la llum. Estem davant d’un fenomen de grans dimensions. El passat març, Itàlia va retornar peces a Mèxic i el 2020 Holanda, sota el lema «el patrimoni colonial és una injustícia històrica», va entregar objectes africans als seus respectius països d’origen. És indubtable que l’Europa colonitzadora va fer-se a mans amb testimonis materials de molts territoris d’altres continents durant segles. Això comporta una revisió profunda, delicada i rigorosa de les col·leccions públiques –i privades?–. De reclamacions per part de països colonitzats en el passat també n’hi ha moltes i es van acumulant. Europa té feina.

Mireia Rosich, directora del Museu Víctor Balaguer,
i Cristina Calamote, Historiadora de l’Art