L’esquerda de Rosa Font Massot

Esquerda (Proa) de Rosa Font Massot (Sant Pere Pescador, Girona, 1957), és una bella, intensa i serena elegia a la mare morta malgrat l’esquerda que la mort d’una mare provoca. La mare és el principi de la vida i simbolitza la seva saviesa.

L’aplec de poemes que constitueix Esquerda ha de llegir-se com un sol poema. De fet, jo l’he llegit com si estigués gravat en una antiga estela de pedra plantada al mig de la molsa verda, feraç, encara humida per les llàgrimes de la rosada. Perquè així és la mort: un ser i no ser, «un estar mort que no és mort/ com una pedra a l’aigua/ que brilla amb el verdet».

Amb mots brillants com espurnes de llum –cada mot una imatge colpidora-, la poeta desgrana el dol a través de les paraules que, tal com diu l’autora al seu epíleg, «han volgut ser per elles soles». A través d’aquestes paraules «convertides en cos» s’hi vessa el dolor pel procés de la mort de la mare figuradament en temps real –s’hi refereix a través de preguntes a la mare: «El sents, el vent?»- i en temps evocat a través de la contemplació del paisatge: «La teva veu passa entremig dels arbres».

Al seu epíleg, Rosa Font Massot parla de la paraula-pedra que pren vida a través dels poemes que integren la seva Esquerda. És la viva imatge de la paraula que roman com voldria romandre el record de la filla quan es pregunta: «La mort que fa?/ Es vesteix d’ala blanca/ perquè respiris./ Respires?» Som davant de l’interrogant ancestral: hi ha vida després de la mort? Hi podem creure, en una vida post mortem, a través d’una fe religiosa, però també hi podem creure a través del mateix llibre de la vida: «Fulles. Núvol. Gerani./ Arrelen al teu pit». Ni la ciència més positivista ho podria negar, que mort i vida s’alternen en la natura.

A Esquerda, l’estil de l’autora hi apareix sintètic, estilitzat en una dicció tan breu com expressiva en què hi ressalta el sentiment de dolor i pèrdua, així com l’enyorament de la mare morta: un dolor personal que a través del poema elegíac esdevé universal des del moment que nosaltres també n’experimentem la mossegada, que en percebem l’esquerda que la mort d’un ésser tan pròxim provoca al cor. En alguns moments de serena tendresa, els poemes numerats en xifres romanes de Rosa Font Massot recorden una cançó de bressol i esdevenen una nènia a cau d’orella dels lectors en instants d’experiència espiritual tan elevada com aquest: «Que el cel respiri/ al cim de la teva ànima». Terra i cel s’abracen al cim de l’ànima.

Tota una vida és dins l’esquerda –dins del dol- en aquest llarg poema de Rosa Font Massot que ha donat forma a la conjunció «Cel-terra-mare-úter» en el cor d’una filla: ella, nosaltres, tots.