Anem prenen nota

El passat 28 de maig els resultats que van donar les eleccions han permès tant al País Valencià com a les Illes que hi hagi un canvi de govern. Dos territoris una majoria del PP i Vox han permès que es configuressin governs i una de les mesures que ja han anunciat és un retrocés en l’ús i ensenyament del català, en les seves variants valencià i de les illes. Mala noticia perquè això significa un retrocés prou greu en la consolidació de la llengua pròpia del territoris que perdran molts dels seus recursos i normatives que eren necessàries pel seu ús habitual. Algunes mostres ja comencen a evidenciar com aniran les coses; al poble de Borriana (Plana Baixa) el nou regidor de cultura de Vox es presenta a la biblioteca i reclama retirar les revistes en llengua catalana, entre elles el Cavall Fort (d’un contingut revolucionari grandiós!!!) amb l’arenga de que “L’Ajuntament de Borriana no continuarà promovent el separatisme català amb els diners dels borrianencs. No som catalans de segona, som valencians i espanyols de primera”. I aquí no passa res....

Mentre es produeixen, doncs, els primers moviments per part del PP i Vox respecte els canvis en la normativa de l’ús de les llengües i de com evitar l’ús del català a nivell escolar com fins ara, retrocedint naturalment, ha sortit un informe que dona algunes dades prou eloqüents com per pensar que no es pot abaixar la guàrdia i seguir amb les necessàries reivindicacions.

S’ha conegut i fet pública l'Enquesta de Característiques Essencials de la Població i l'Habitatge de l'Institut Nacional d'Estadística que correspon a l’any  2021, l’enquesta permet estudiar comparativament els coneixements de las llengües català i castellà en els territoris on conviuen les dues ja que el qüestionari que s’aplica és el mateix per tant les dades són comparables i poden associar-se, el document dóna resultats que no són massa positius per la llengua catalana, es pot veure que Catalunya és el territori amb un percentatge més elevat de persones que diuen que s'expressen bé en català (el 75,0 %), seguit de les illes Balears (el 59,5 %) i del País Valencià (el 51,6 %). Però la qüestió està en quan s’aplica aquest mateix barem sobre l’ús amb una certa competència i l’entesa a la llengua castellana. Les dades es situen en percentatges molt superiors. Tanmateix, en cadascun dels tres grans territoris catalanoparlants, el percentatge de persones que diuen que parlen bé el castellà supera el d'aquells que diuen que parlen bé el català. En el cas de Catalunya, el 95,3 % dels habitants afirmen que parlen bé el castellà; al País Valencià, ho diuen el 94,7 %, i a les illes Balears, el 94,1 %. La pregunta feia referència a la capacitat d’usar-lo amb fluïdesa més enllà de quin sigui el nivell  qualitatiu.

Res a dir i és positiu que més d’un 90% digui que coneix i usa correctament una llengua, sempre és desitjable conèixer llengües, però el tema central està en la lectura del percentatges que ho fan en la llengua pròpia del territori que és més baix. I això hauria de posar alguns semàfors en estat d’alerta.

Afirmar que avui el català no està en igualtat de condicions respecte al castellà és una evidència frustrant però incontestable i els resultats ja els hem vist. El català és encara la llengua minoritzada en espais claus de la vida de la societat. Mitjans informatius, justícia i dret, àmbit laboral i en l’ús d’una bon part de la gent jove en les seves interrelacions en l’àmbit de l’oci, només cal passejar-se pels patis de les escoles o estar una mica atent quan vas pel carrer i escoltes les persones amb qui et creues. No hi ha dubte que hi ha una submissió històrica que cal resoldre per la via de ser pro-actius respecte al català i això no s’ha d’entendre com una menysvaloració del castellà ni de cap altre llengua sinó com una discriminació positiva respecte al català fins arribar a la normalitat que marquen els “standards” mínims d’us i comprensió de qualsevol llengua i també del català

Hi ha un acord unànime de que el català és una llengua de cohesió social com s’ha pogut demostrar i com s’ha acreditat en moltes ocasions i ja amb una perspectiva història prou àmplia. I si no fos així no tindria sentit la batalla de la normalització i l’expansió. Elements de reconeixement social i també d’entesa i inserció en una societat d’acollida. Creiem que s’ha d’assumir i d’estendre la idea de que el català a més de la llengua pròpia d’un territori i per tant aquella que ha de ser prioritària, és la llengua de la participació en la vida pública. Tenint en compte que encara no és possible viure a l’espai públic en català amb absoluta normalitat i en alguns aspectes de la nostra societat és difícil senzillament expressar-t’hi i que t’entenguin, caldria posar-hi més dedicació.  Ara bé, tampoc cal ser del tot pessimistes i no es pot afirmar que en aquets moments hi hagi retrocés malgrat les xifres d’ús i entesa encara són molt millorables.

I aquí en l’eixamplament de les xifres d’ús i coneixements hi ha condicions que l’administració hauria de vetllar com que en l’àmbit lingüístic del català i en serveis essencials i sensibles com l’educació, la sanitat i la justícia l’ús de la llengua catalana hauria de ser un requisit imprescindible pels qui ocupin  determinats llocs en aquesta  funció pública.

Per altre banda encara que amb petits avenços hi ha lamentablement una històrica inexistència d’un política lingüística de l’estat. L’Estat espanyol, no ha assumit la seva condició d’estat plurilingüe. És a dir hi ha parts de l’estat que tenen més d’un llengua, la pròpia que és oficial en el seu àmbit i la llengua de l’estat que és oficial arreu. Però aquesta part forma, avui encara, part de l’estat i per tant la condició del plurilingüe no és només de la part sinó del tot i sense aquesta assumpció seguirem amb reticències i també amb conflictes que artificialment treuen els de sempre. Aquesta assumpció d’una política lingüística activa ha de comportar a més dels necessaris recursos econòmics pel finançament de les llengües en les seves comunitats, la possibilitat d’ensenyar-les en els àmbit no natural però si globals del l’estat. I sí veient com han començat tant PP com Vox en aquest tema aquestes demandes queden encara més lluny...

Però junt amb les demandes que puguem fer a les administracions hi ha l’actitud personal que pot jugar un paper prou important no renunciant en cap cas en expressar-te i demanar que s’expressin en català en tota relació d’àmbits social.

Potser després del 23-J vindran temporals en el tema de la llengua, ja han anunciat percentatges i potser doble línea escolar en funció de la llengua (seria una autèntica aberració rebutjada aquí fa més de quaranta anys, però possible amb si manen PP i Vox), per tant també caldrà amplis consensos per la defensa dels drets lingüístics i fermesa en els àmbits particulars de cadascú.