Il·lustríssimes, gràcies!

Es tracta d’«Il·lustríssimes: dones que van dibuixar el segle XX». Com a complement escrit i gràfic a un muntatge que té tots els ingredients per enamorar els visitants, per atrapar-los l’atenció sobre els treballs exposats en tres àmbits significatius: la Llibreria, la Papereria i el Quiosc, s’ha publicat un llibre-catàleg amb el mateix títol que, com assenyalen els comissaris de l’exposició, Roser Pintó i Antoni Guiral, és, juntament a la mostra que s’ha organitzat des de la Biblioteca de Catalunya (BC), una reivindicació de l’obra de les trenta-set il·lustradores, les Il·lustríssimes que en formen part.

Enumerem-les: Aurora Altisent, Lola Anglada, Marta Balaguer, Carme Barberà, Isabel Bas, Pilarín Bayés, Pili Blasco, Purita Campos, Roser Capdevila, Maria Claret, Montse Clavé, Maria Dembilio, Violeta Denou, Consol Escarrà, Pietat Fornesa, Rosa Galceran, Montse Ginesta, Guadalupe Guàrdia, Lluïsa Jover, Mercè Llimona, Mariel, Marika, Lisi Martín, Odile, Maria Pascual, Laura Pérez Vernetti, Carme Peris, Núria Pompeia, Fina Rifà, Maria Rius, Maria Àngels Sabatés, Gemma Sales, Carme Solé Vendrell, Trini Tinturé i Montserrat Tobella.

Algunes de les Il·lustríssimes les he conegudes de ben d’a prop quan vaig formar part de l’Associació Professional d’Il·lustradors en l’època en què vaig fer treballs d’il·lustració, de manera que la visita a la mostra ha esdevingut per a mi un passeig tan admiratiu per l’art de les il·lustradores, com emotiu quant a educació sentimental. Perquè encara he d’afegir la memòria –tot s’explica per la biografia, com deia l’antropòleg Lluís Duch-, de dies feliços de la meva jovenesa en què contemplava, meravellada, les imatges que il·lustraven aquells petits i modestos quaderns de publicació setmanal que van fer les delícies de tantes nenes de la meva època amb els pocs recursos de què les nostres famílies disposaven. No voldria deixar d’esmentar, doncs, un record molt viu que té origen en la llibreria papereria Capri, una llibreria de barri a unes poques portes més enllà del domicili dels meus pares. L’establiment feia olor del paper dels llibres, dels tebeos, de les nines retallables, de les llibretes, de les gomes d’esborrar, de la tinta dels bolígrafs, dels llapis de colors, tot tan senzill i tan agradós, tot tan a punt, en prestatges i calaixos, per fer feliç una nena a qui li agradava llegir i dibuixar. El llibreter tenia paciència: em deixava mirar la mercaderia preciosa tota l’estona que fes falta, ja que no entrava pas a la llibreria les vegades que hi hauria volgut entrar, si bé quan hi entrava no en sortia mai de buit. Abans, però, repassava amb emoció continguda les lleixes planes on hi havia exposats els tebeos acabats d’arribar: havia de triar bé, ja que la compra era un fet que sortia de l’ordinari. Això volia dir mirar una a una la portada dels quadernets amb contes de fades i historietes de tall romàntic com ara «Azuzena», «Cuentos de Hadas», «Rosas Blancas», «Serenata», «Alicia». Tant com la història per llegir m’agradava contemplar els dibuixos de Rosa Galceran, Purita Campos, Maria Pascual o Carme Barberà, que havia començat a dibuixar en revistes juvenils com «Florita» o «Sissi», i ja a principis de la dècada dels seixanta va seduir el públic adolescent amb la moderna sèrie «Mary Noticias»... Moltes jovenetes de la meva generació devem estones de petites felicitats en la lectura i contemplació d’aquests quaderns de baix cost que, en el meu cas, estimulaven a imitar. Així jo també «creava» en les meves llibretes d’espiral cendroses convertides en princeses, belles dorments que despertaven del seu encantament, o blancaneus que escapaven de la maldat de dones envejoses d’una bellesa que és a l’interior. Així dibuixava les meves protagonistes inspirada en la traça d’aquelles il·lustradores que van posar imatges a una imaginació que bevia en la rondallística popular.

Cal recordar que, en la seva essència, els contes tradicionals són relats simbòlics de les aventures i desventures per les quals passa l'ésser humà exiliat en aquest món i també dels perills i proves que ha d'afrontar per poder recuperar el seu estat original. Aleshores no érem conscients d’aquest mapa ocult que ens venia de la mà, això sí, d’unes senzilles interpretacions o variacions dels guionistes i dibuixants d’una època tan plena de restriccions i moral esquifida. Però hi ha un fil d’or que roman, i és a aquest fil d’or que ens agafàvem fins arribar tan lluny com ara mateix, en què evoco aquell temps.

Aquestes històries personals, cadascú la seva, és un dels atractius per visitar aquesta exposició que honora i dona visibilitat al treball creatiu d’unes dones que en els seus inicis no van tenir gens fàcil exercir la seva vocació i professió, i que en la publicació que comento es poden veure interpretades a través d’uns retrats elaborats per il·lustradores de les noves generacions, establint d’aquesta manera un arbre genealògic ple de complicitats que enalteix unes i altres, en una cadena de transmissió de valors tan artístics com humans. Cada retrat s’acompanya d’unes il·lustracions que identifiquen les autores, així com d’una informació de cadascuna d’elles a cura de Roser Pintó.

Amb tot aquest material que és guardat en el fons de la Biblioteca de Catalunya, es compon un fris de patrimoni gràfic, unes iconografies de categoria que, com diu Eugènia Serra, la directora de la BC en el seu pròleg, «formen part de l’imaginari col·lectiu». Per posar tan sols uns pocs exemples d’aquest imaginari artístic compartit, esmento El més petit de tots, de Lola Anglada, Les tres bessones, de Roser Capdevila o la sèrie del Teo, de Violeta Denou. La publicació es clou amb sis historietes el guió de les quals és d’Antoni Guiral, amb il·lustracions de Susanna Martín, Cristina Bueno, Cristina Durán, Sara Soler, Raquel Gu i Laura Pacheco.

El treball creatiu de les joves generacions d’il·lustradores, una llista ben llarga i de qualitat com queda palès en els retrats i en les historietes, prefigura el seu camí per esdevenir, com les seves predecessores, Il·lustríssimes.