De la ciutat portuària a la ciutat litoral

La Geografia i  l’Urbanisme ens han parlat en els seus discursos acadèmics de ciutats portuàries i ciutats litorals. Les definicions són sempre delicades, tendeixen a acotar conceptes que solen ser transversals i interconnectats, però col·loquialment, podem acceptar que una ciutat portuària és una ciutat que té port. Per extensió, també hi ha ciutats portuàries amb importants franges litorals. Progressivament, la nostra anàlisi ha passat del punt de vista industrial al de l’espai integrat, que té en compte la multiplicitat de factors (naturals i antròpics) que incideixen en aquesta delicada i fràgil zona de confluència dels medis  terrestre, aquàtic i atmosfèric. La ciutat litoral actual és vista, avui dia, com un autèntic ecosistema complex, on cadascuna de les intervencions repercuteix en tota ella. 

Des de la perspectiva clàssica de la ciutat portuària, sembla que els ports haurien de ser motors del desenvolupament socioeconòmic de la ciutat associada, establint-se una relació estreta entre aquests dos espais geogràfics (el port i la ciutat o la ciutat i el port). És freqüent que ciutats secundàries o comarques que tenen un cert estancament econòmic busquin solucions mirant al port en comptes de mirar-se la ciutat. Si els gestors de les infraestructures portuàries no reben inputs suficients de la ciutat o del territori d’influència (hinterland), cerquen agents fora del seu àmbit. El resultat és la pèrdua dels vincles entre els dos espais, generant  dinàmiques independents o amb poca complicitat. Acostuma a haver-hi sempre intents d’apropar aquests dos espais, que també representen administracions diferents (municipal, autonòmica o nacional). 

Vilanova i la Geltrú pot servir d’exemple de ciutat d’àmbit local que no acaba de consolidar la connexió comercial ciutat-port-ciutat. La percepció generalitzada és que hauria de ser un catalitzador destacat de l’economia local, però no se sap ben bé com fer-ho. Des de finals dels anys 90 he pogut seguir i participar com a investigador de l’Equip de Geografia Portuària (EGP) de la Universitat de Barcelona, bona part dels esforços per aconseguir-ho. Citaré els més significatius: estudi territorial Vilanova Port Segle XXI (EGP-UB, 1999), creació del Consell Municipal de Port (AJVNG, 2001-2003), Jornades de promoció del Port de Vilanova (AJVNG-ADEG, 2012), Jornades de Governança del Litoral (AJVNG 2015-2017), creació de la Mesa Nàutica (AJVNG-ADEPG 2016), conferències vàries com El Port a Debat (ADEPG-UPC, 2018) o les Jornades d'Economia Blava (Node Garraf 2021). Hem de sumar a aquestes iniciatives les accions urbanístiques de recuperació de la platja de Sant Cristòfol (2018) en un espai naturalitzat, la inauguració de la Plaça del Port (2018) com espai obert multifuncional i l'obertura de l'espigó de Ponent com a espai passejable (2021). La conservació del patrimoni i interpretació de l'espai litoral va fer un gran pas amb l’obertura de l'Espai Far (2016). No és difícil destriar que les actuacions urbanes o paisatgístiques han estat més encertades, tot i la manca d’una visió integral del front marítim de la ciutat. Al contrari, no han donat resultats els intents d’exportar el port de la ciutat a àmbits territorials que poguessin dinamitzar l’economia local, com el que un dia es va anomenar Corredor Econòmic de l’Ebre, creant un circuit d’agents econòmics que confluirien en la terminal comercial. 

L’espai portuari de Vilanova i la Geltrú té una de les seves majors potencialitats en la gran superfície disponible, fet que sol ser vist des de l’òptica ciutadana com un espai poc aprofitat (en especial la dàrsena comercial). Això no obstant, agents externs al món local sí estan aprofitant aquest espai, com ens mostra la instal·lació de sofisticats serveis de manteniment com la Gran Marina (2009) o la càrrega de ferralla blanca (inoxidables) per part del grup Oryx Stainless (2021) amb seu central als Països Baixos. Si aquestes iniciatives (o qualsevol altre) haguessin sorgit del nostre àmbit local (inclosa l’acció conjunta comarcal, que també és pràcticament inexistent), potser ens trobaríem davant d’un escenari diferent. Hem de reconèixer que ara per ara no tenim capacitat per  competir en aquest àmbit. També és útil preguntar-nos si realment som realistes quan plantegem determinades alternatives locals a les accions d’altres agents més actius. Els sectors pesquer i d’oci-esportiu mereixen un tractament diferent i no els inclouré en aquestes reflexions.

La ciutat litoral emergeix en aquest context com un espai d’oportunitats múltiples. Deixem endarrere la visió reduïda de la ciutat portuària de l’era industrial i fem una anàlisi integrada a ull d’ocell (o millor de dron).  La trama urbana entra en contacte indirecte amb el litoral en el Front Marítim, zona sensible a on s’exerceix una forta pressió física i mediambiental sobre el fràgil medi litoral. Les activitats econòmiques i d’esbarjo tenen tendència a apropar-se al mar, restant espai públic i reduint les àrees habitables a les espècies que l’ocupen, que poden estar amenaçades, com és el cas del corriol camanegre (Charadrius alexandrinus ). Els espais com l’Ortoll, la Platja Llarga o Els Colls estan sempre en perill de desaparèixer per plans especulatius de crear més sòl urbà. Tampoc podem oblidar l’estat penós del jaciment de Darró (segles V aC – IV dC) o les restes del Molí de Mar (una construcció singular a cavall dels segles XVIII-XIX ). El litoral hauria de ser planificat com un continu i no com un puzle divisible en multitud de peces. Les lleis de costes, peces importants en aquesta qüestió, estan sempre amenaçades per les propostes de les formacions conservadores i ultraconservadores, amb l’únic fi de restar el patrimoni públic.

Com defensava en un article anterior en relació amb les polítiques socials i econòmiques que proposem des de SUMAR, l’Estat ha de ser el garant també de la sostenibilitat mediambiental. Però no ho pot fer sol, i no ho ha de fer sol. De la mateixa manera que en un món globalitzat els governs dels estats ja no poden actuar independentment, en un territori d’àmbit local o comarcal, s’imposa la creació dels mecanismes de governança. Des de cada municipi, des de cada Consell Comarcal, des de les Diputacions i des de la Generalitat, és obligat cercar els recursos i establir les complicitats per tal que això sigui una realitat. La població litoral ha de ser un actiu participatiu en la conservació del medi on viu, fet que implica també renunciar a propostes que a curt termini poden ser atractives, però  que ens hipotecaran el futur. La pèrdua del litoral no és només una qüestió mediambiental i física, també ho és com a espai social i cultural. 

Cristòfol Tobal Conesa
Geògraf. Docent i investigador en ciència.
És membre de SUMAR i candidat núm. 22 a la llista per Barcelona