Una novel·la d’escacs

En la col·lecció Petits Plaers de Viena, s’ha publicat, traduïda per Clara Formosa Plans, Novel·la d’escacs, de l’escriptor Stefan Zweig (Viena, 1881 – Petròpolis, Brasil, 1942), un relat que té com a fil conductor els escacs, l’anomenat també el joc dels reis.

L’argument exposat en aquesta novel·la curta és senzill en aparença, però el veritable propòsit literari de l’autor és ambiciós: en aquest cas endinsar-se en les tràgiques circumstàncies que han portat un personatge anònim (de procedència austríaca, com el mateix Zweig) a guanyar un reconegut mundialment campió d’escacs.

En el transcurs de la Segona Guerra Mundial, en un vapor que va de Nova York a Buenos Aires hi viatja un personatge que atrau l’atenció dels passatgers. Es tracta del campió mundial d’escacs, un home poc instruït i de poques paraules que, no obstant això, s’ha revelat com un as en l’art d’anticipar les jugades del contrincant. Un grup de passatgers afeccionats a l’escacs organitzen unes partides que el campió mundial va guanyant sense esforç fins al moment en què apareix un personatge desconegut que, tot dirigint les jugades que els afeccionats fan en grup, assoleix d’acabar la partida en taules. I aquí comença l’incògnita que determinarà el desenvolupament de la novel·la d’Stefan Zweig: qui és l’home que juga a l’altura del campió del món? Ho explica ell mateix a l’ambaixador del grup d’afeccionats, i és aquesta narració, plena d’horror i patiment psíquic, el nucli de la Novel·la d’escacs.

L’aprenentatge dels envitricolls del joc d’escacs són una sortida i alhora una presó d’una altra presó: la de la follia. El senyor B., l’enigmàtic guanyador del campió d’escacs, ha desenvolupat la seva extraordinària habilitat en aquest joc com a contrapartida a la tortura psicològica a la que ha estat sotmès a mans dels nazis per treure-li informació, no sense el perill d’embogiment que això comporta, ja que d’això és trac ta.

Aquest procés, explicat amb tot detall, posa la pell de gallina del lector que, com en la novel·la El jugador, de Fiodor Dostoievski, entra en la psicologia profunda del personatge a través de totes les etapes de la seva obsessió i desesperació malaltes.

Com en tota bona novel·la, la Novel·la d’escacs, d’Stefen Zweig, publicada l’any 1941, just abans que l’escriptor s’instal·lés al Brasil, on va morir l’any 1942 per la seva pròpia mà, té més d’un nivell de lectura des del moment en què el lector pot percebre l’angoixa existencial, el patiment espiritual que experimenta un pres que per no embogir en la seva cel·la juga mentalment als escacs, arribant a la fase de jugar amb les figures blanques i amb les figures negres en la mateixa partida fent els dos papers contraposant-los, barallant-se al seu interior. L’extrem d’aquest joc desemboca en un episodi de pura follia donant a entenent que la dissociació extrema en la ment porta a un estat de dolorosa esquizofrènia que tant pot ser temporal com acabar sent definitiva.

Coneixent com coneixem el tràgic final d’Stefan Zweig provocat pel seu terror a les males arts del nazisme, a la seva voluntat destructora de cossos, ments i unes determinades cultures, com la jueva que és en l’origen familiar de l’escriptor, cal llegir en aquesta novel·la una metàfora de la lluita d’una persona d’una certa cultura i consciència personal i col·lectiva en un procés de tortura psicològica en què, per defensar-se’n, s’aboca a jugar una partida que en aquest cas queda simbolitzada en una partida d’escacs a vida o mort fins i tot amb ell mateix.