Manifestos preventius. “El correfoc no es toca... la porra del gegant tampoc!

Tenim força assumida l’expressió de guerra preventiva, guerra en el sentit literal o metafòric. Atacar abans de que els altres ho facin és un recurs preventiu. La millor defensa és un atac, és l’expressió que resumeix millor l’acció preventiva.

Que no es agafin amb els pixats al ventre dit de manera més barroera.

Es tracta de fer canviar l’equilibri i que es decanti de la part que preveus -sigui real o no- que serà atacada.

Aquesta sensació de “guerra preventiva” l’hem tinguda després de llegir el manifest: MANIFEST EN DEFENSA DEL CORREFOC DE VILANOVA I LA GELTRÚ. Ja fa uns quants anys que les polèmiques a l’entorn de la festa és  recurrent i habitual. I això demostra que la festa està viva, que la festa no es crea ara de bell nou que no es destrueix sinó que es transforma, que es modifica com qualsevol element viu. I qualsevol polèmica o problema que pugui sorgir ha d’esdevenir una oportunitat per millorar i no un espai de confrontació que masses vegades és estèril i inútil.

El correfoc no es toca és el lema que ha fet fortuna, sobretot quan aquets lema sembla voler ser la defensa de l’acte amenaçat o com es diu, creiem que de manera exagerada, en el manifest que qualsevol canvi en el recorregut del correfoc posa en perill la continuïtat del correfoc i amenaça la identitat cultural de Vilanova i la Geltrú.

Llenguatge maximalista propi de qui vol assentar posició i preventivament atacant.

Perilla la identitat cultural?. Bé caldria definir aquesta identitat, si és singular o la identitat és tant àmplia i plural com ciutadans viuen en una ciutat.

Tot plegat segons les explicacions que hem anat coneixent i que hem procurat obtenir és que des dels serveis de Protecció Civil qüestionen (alguns expliquen que de males maneres volien canviar recorreguts) el recorregut fundacional del Correfoc que no ha variat des del seus inicis. Per fer els canvis al·leguen  espais estrets, poques vies de sortida o evacuació ràpida, balcons baixos, massa concentració de gent en espais reduïts. Bé segur que totes són raonables des del seu punt de vista. La resposta dels organitzadors és que el Correfoc no es toca i s’interpel·la a l’autoritat. És en aquest context que fem una crida a l'alcalde, a la regidora de Cultura, al govern de la ciutat i a la Direcció General de Cultura Popular i Associacionisme Cultural perquè mostrin valentia política i moguin fitxa per blindar el nostre correfoc. És necessari que es garanteixi el recorregut actual i la realització del sostre de foc tal i com el coneixem.

Bé la regidora i l’alcalde, i segons expliquen la Pabordia, també, ja van manifestar d’entrada que el Correfoc no es toca, que es mantenia el recorregut de sempre i que ja se’n, si cal, parlaria amb tranquil·litat.

Res no és etern. Són trenta anys ja una tradició arrelada? Cadascú s’ho respondrà; ara bé que hi hagi modificacions en alguns actes si tendeixen a millorar-ne la seguretat, benvinguts siguin, no hauria de ser una línia vermella.

Que en els correfocs d’algunes ciutats el marc físic és inevitablement un element important, segur, que en tota festa el seu espai propi és molt definitori, evident, però també l’experiència ens porta a trobar canvis d’ubicació en temes de cultura popular que han significat millores en la seva celebració.

No calen, creiem en aquest cas, ni manifestos preventius ni calen posicions de l’”ordeno i mando”, el plantejament obert dels problemes donen l’oportunitat de que esdevinguin la gran manera per millorar les condicions del correfoc, si és que cal, sense que es perdin els trajectes habituals, segur que hi ha solucions per tot. Ep! I si s’ha de canviar un carrer per un altre de manera raonada, per descomptat la “nostra identitat cultural no perilla”.

Convertir en una guerra preventiva per part de tothom una tema que en el fons segur que té solució no té massa sentit, ja hem vist que enguany s’ha fet el mateix recorregut sense problema, per tant tot plegat és del tot anecdòtic malgrat es vulgui convertir és una qüestió de principis inamovibles.

El diàleg, el contrast d’experiència, detectar els possibles problemes, avançar-se als inconvenients, actuacions preventives (aquestes de veritat), mesures singulars en determinats espais, estudiar els trams potencialment conflictius i trobar-hi les solucions adients. I no dubtem que s’hagi fet, però si cal es repeteix. Potser són hores de treball, però hi ha un any per fer-ho i passada la festa no cal esperar. Posar fil a l’agulla i posar-se a la feina i acostar solucions, sense apriorismes dels que no es toca res ni de que es toca tot. Ni apriorismes inamovibles, ni paranoies de conspiracions perquè diuen que el poder, l’administració, va contra la cultura popular que diuen que és la part dèbil de la cadena de la cultura. Posició clara, arguments sòlid i tangibles, flexibilitat en l’aplicació dels principis bàsics de la seguretat. 

Oberts i escoltar a tothom que aporti elements per la millora i segur que hi haurà solucions satisfactòries per tothom.  

El Correfoc ha esdevingut un cop més, com cada any, de facto l’inici de la festa Major de la ciutat tot i que ja fa dies que ja la sensació de festa està instal·lada en l’imaginari col·lectiu de la ciutat i ja actes més o menys reeixits han anat escalfant  motors per arribar als moments més intensos i contundents de la festa.

Han ressonat, doncs, en els mateixos carrers de sempre, el trons i les “carretilles” que les colles de diables i dracs han fet  espetegar pel centre de la vila. Han Il·luminat novament la nit de la festa vilanovina i han fet saltar a molta, molta gent sobretot joves que s’enganxen als diables per ser “remullats”, tocats amb les espurnes màgiques del trons. És un bateig simbòlic, cada cremada a la camisa és un galó per lluir en festes posteriors, cada salt és un ritus iniciàtic. En definitiva i com diuen i repeteixen alguns si abans era l’aigua de la font de la Plaça dels Carros la que et feia restar lligat a la ciutat per sempre, ara ho deu ser un bateig de foc en el Correfoc vilanoví, diuen que un dels més potents del país.

L’olor de pólvora s’estendrà per la ciutat i gairebé s’hi mantindrà fins els cercaviles següents..

I  possiblement molts de nosaltres convindríem que

La festa és integració i és cohesió social

La festa es barreja intergeneracional

La festa és moment iniciàtic

La festa és referent col·lectiu.

La festa és arrel de civisme

La festa és passat, present i, sobretot, futur.

La festa és vida

I ....que la festa també és debat, contrast i controvèrsia.

I de la controvèrsia i del debat asserenat només en poden néixer millores 

I la festa a la nostra ciutat és un pols, el tremp, també, de la seva riquesa col·lectiva. I així hauria de seguir essent.

Ep i que no quedin dubtes. El correfoc no es toca, però si no ho dic rebento, la Porra del gegant, tampoc!!

PS. Ens han canviat la porra del gegant – entre altres coses que agradaran o no, però ja són realitat- per un nou instrument que ben segur deu tenir una llarga història. Però l’apel·latiu del gegant de la porra l’identificava clarament. Fins i tot hi havia una magnífica revista de cultura popular que és deia El Gegant de la Porra. El fet de canviar la porra per un artefacte més estrany ho poden considerar una amenaça a la identitat cultural de Vilanova i la Geltrú?.