A la taula i al llit...

Però val a dir que, si la memòria no em falla, és el cop que aquesta decisió final quedarà més penjada d’un fil. Perquè crec recordar que en cap dels processos anteriors hem tingut els dos candidats maldant per ser el primer seleccionat. Per ser qui obri el ball. Ara, amb el dilema contradictori entre el nombre de vots i el d’escons que això suposa, els dos partits -segons la seva situació- es proclamen legitimats per obrir la ronda de les candidatures i ser els convocats per Felip VI per fer-los l’encàrrec de formar govern, esperant que no es repeteixi el pas al costat de Mariano Rajoy.

Però quedar-nos en aquest punt del procés i reduir-ho tot a saber qui triarà el rei, és simplificar les coses massa. Perquè en aquest moment, hi ha dues coses més clares i urgents que son prèvies.

La primera, la situació del Senat, on el PP té una majoria suficient com per convertir-se en la pedra a la sabata d’un hipotètic president Sánchez o en el reforç necessari per fer del també hipotètic govern de Nuñez Feijoo, una piconadora que canviï el panorama polític i legislatiu en quatre dies amb el suport de VOX. I aquí no hi ha volta de full. Les xifres son les que son i el ventall de possibilitats d’aliances que ofereix el Congrés, queda sensiblement reduït, per no dir directament impossibilitat.

La segona, l’elecció de la mesa del Congrés. Un altre obstacle, com el del senat, que cal tenir en compte tota vegada que pot condicionar les tramitacions de lleis i altres qüestions procedimentals. No cal ser gaire imaginatiu per entendre que una taula presidida pel PSOE pot ser un gran maldecap per un govern del PP i viceversa. I que, si la mesa es fa -com sembla- amb un acord ampli que, en principi, només exclouria el partit d’Abascal, algunes discussions i conclusions poden esdevenir interminables, fent l’òrgan molt poc operatiu.

Perquè el cert és que, descartada l’opció d’aliar PP i VOX amb el suport -abstencionista o explícit- d’algun grup minoritari, només queda l’opció d’aconseguir els vots que necessiten PSOE i Sumar per arribar a ser majoritaris. Per la via de fer concessions a aquells grups minoritaris que tenen a la seva butxaca els vots necessaris. I això és el que s’està fent mentre es prega al cel que les baralles internes de Sumar no en trenquin la cohesió quan el procés de la legislatura encara no ha començat. I mentre es busquen arguments per convèncer als partits nacionalistes que, encara que es digui el que es digui, Espanya és i serà una nació de nacions, superant aquell concepte d’autonomia com a govern delegat, que va estar més o menys vigent durant la transició democràtica.

Per això he volgut reflexionar sobre aquests dos aspectes, aparentment menors, que crec que condicionaran aquesta legislatura, tant si és curta com si és llarga. Ignoro a hores d’ara si serà d’un o altre tipus, però el que sembla garantit és que serà intensa i amb moltes pujades i baixades segons avencin els esdeveniments.

El que sí sembla clar es que -per això he triat el títol- qui vulgui seure a la taula del Congrés per poder manar, haurà de passar també pel llit dels despatxos per negociar i, naturalment, deixar algun que altre pèl a la gatera. De la mateixa manera que aquest pas pel catre haurà d’obligar al partit dominant -sigui el que sigui- a fer algunes concessions més o menys vergonyants de cara als seus electors.

De moment, aquest intercanvi de poder i claudicacions no sembla urgir massa als partits minoritaris. Però potser aquests partits haurien de recordar que, quan hi ha una cruïlla i s’agafa un dels camins, l’altra queda descartat. Sobretot si no es vol passar per la vergonya de quedar llençat a la vora de la cruïlla mentre els altres s’allunyen pel camí triat.

No endebades, la dita remarca que el crit triat ha de ser el primer