Ja queda menys

I el calendari avança i el rellotge també avança. El pas del temps és inaturable.  Estem a poc dies de que es constitueixi el Congrés de Diputats sorgit de les eleccions del passat 23 de juliol. Que lluny que sembla ja. No fa ni un mes, però la intensitat informativa, el període d’estiu i nosaltres amb la festa encara molt present amb els ecos de les gralles i la disbauxa col·lectiva, hem deixat de banda el post procés lectoral. Hem fet bé. No fa ni un mes però ens sembla que ha passat una eternitat.

Eternitat però en la que ha hagut ressons públics i segueixen, titulars que intenten especular sobre que passa i que pot arribar a passar.

El 17 començarem (o no) a treure un mica l’entrellat de com pot evolucionar la situació política espanyola.

La constitució del Congrés porta a la elecció de la mesa de la cambra, al no haver-hi majories absolutes tot queda fixat pels possibles acords que s’hagin fet. Acords que també ens indicaran si hi ha algun camí obert per la conformació d’una majoria de progrés en les sessions d’investidura.

No és un camí gens fàcil, ni pel planteig de les mateixes negociacions que fan els diversos partits i perquè hi ha al darrera molt de llast que impedeix, creiem, avui encara alçar una mica la mirada.

Aquets cop però no hi ha la possibilitat, en cas de que es vulgui formar un govern, el mirar cap el costat, a fer-se invisible. Cara o creu, acord al preu que es fixi o repetició lectoral.

Repetició que molts partits no volen però que tot ens fa pensar que hi anem de pet, anem a votar de nou al desembre amb resultats molt més incerts dels que tenim ara. Les segones oportunitats porten sorpreses, les carrega el diable.

I tot plegat per les demandes d’uns però també pels límits que s’imposen altres. Sí, ja sabem que es comença amb màxim per anar apropant-se.

Els apropaments són difícils i el camí per arribar a fer-los carregat d’obstacles.

Estem en la fase en que poca publicitat es fa del que s’està parlant -si és que ja s’ha començat a parlar-, el que s’està cuinant en les converses més que discretes que hi ha.

Ja se sap que el acords de possibles pactes no tenen ni llum ni taquígrafs, més aviat es tracta que amb la màxima discreció es vagin teixint possibles confiances que ajudin després a bastir acords. Res que no hàgim vist en altres moments.

La imatge, la foto, que surti de la mesa del Congrés, amb les a cares que hi hagi, ens donarà més pautes per conèixer els possibles acords que puguin portar a una o altra majoria anomenada de progrés que faciliti un nou govern de Pedro Sánchez amb la complexitat que comportarà governar. Però un cop al govern no és fàcil tombar-lo.

I evidentment en aquest situació post electoral tan Feijoó com Sánchez s’hi juguen molt.

Gairebé la seva supervivència política.

Si Feijóo no articula una majoria, i per ara ho té difícil, perdrà davant de la seva pròpia militància bona part del crèdit que li van donar en escollir-lo President del PP i candidat a la Presidència. El run-run dintre del seu partit es fa evident i va creixent quan alguns històrics dirigents ja han començat a mirar l’actual presidenta madrilenya com un recanvi amb molta més corda que el mateix Feijóo.

I Sánchez sap també que si no és president poc recorregut tindrà malgrat la seva gran capacitat de resistir i renéixer. Les pressions per fer una renovació serà molt forta i haurà d’acceptar que la seva proverbial resistència s’haurà acabat. Haurà de cedir o com a mínim modificar l’estratègia.

Difícil doncs trobar una sortida més o menys sòlida que aguanti una legislatura.

En l’espectre polític sorgit de les eleccions del 23J potser ho te millor Sánchez però també hem escoltat en privat a alguns dirigents socialistes que creuen que amb Puigdemont no es pot pactar, no es pot ni anar a la cantonada, perquè el preu a pagar potser seria massa alt, inacceptable pel socialisme (determinat socialisme) i creuen que anar a unes noves eleccions tampoc seria tant dolent, això assumint el risc de perdre, i perdre molt. Però deixar clar davant d’una bona part del seu electorat que no es estan disposats a sotmetre’s a determinades condicions que puguin imposar els independentistes. És comprensible que molts hi vegin pa per avui però fam per demà des de la seva òptica.

El resultat electoral com tantes vegades et porten a la paradoxa de que les forces que han perdut vots i diputats, en aquest cas els independentistes, acabin tenint la clau d’un possible govern i es converteixen en imprescindibles per bastir majories. I encara que hagin dit i repetit que no entrarien en cap joc  per fer president a un o altre ben segur que es veuen abocats a assumir la rellevància que et dóna l’enrevessada  matemàtica electoral més enllà del suport que hagis pogut tenir a les urnes.

El PP ja ha fet moviment, o millor dit VOX ja ha manifestat que votarà a Feijóo sense cap condició ni cap reclamació d’estar en el govern. Això no modifica res, a una gran part de l’estat ja governen junts, ara toca el paripé de que cedeixi els seus vots gratuïtament i no seran escull per formar govern. I amb qui s’aprovaran les lleis que s’hagin de fer? I les reformes de les lleis progressistes? Qui imposarà l’agenda a un PP governant en minoria?. Doncs naturalment VOX.

En fi tots són especulacions interessades i algunes interessants.   

Diuen que és el moment d’aplicar allò de la finezza política més que fer moviments de traços gruixuts. Està per veure si uns i altres arriben a tenir aquesta capacitat de fer possible un acord que serveixi per seguir avançant en conquestes socials i també caldrà garantir-se els avanços en els temes territorials. Fins on?. Està per explorar.

El futur incert es començarà perfilar a partir del dia 17, no serà definitiu però indicarà les pistes de per on pot anar tot plegat. Ja queda menys, però acabi com acabi i sobretot quan acabi ens apropem irremeiablement a una zona de turbulències de diversa intensitat. Cordem-nos el cinturons que això es mourà.