L’estampa i l’estampació social d’una vila

La fricció que ha generat l’estampa de Sant Fèlix d’enguany en alguns ambients molt reduïts, festamajorencs, vilafranquins de tota la vida (ultratradicionals o estèticament modernets) és una constatació de moltes altres estampes inexpressables, intocables i sagrades. Ha estat una cadena d’errors, exageracions i dimensions hiperbòliques, ultrasensibles, com si les mateixes opinions ja demostressin com es formen els pobles i les civilitzacions, a través de les opinions, dels adjectius, de la mateixa formació que tenen (nosaltres) d’entendre els fets i les creacions històriques. La mateixa exageració de les reaccions generades demostra el nivell d’una anomalia, d’una festa, d’un model social, d’una forma de celebrar la festa que ha entrat en crisi des de fa un temps. Per tot això, li hauríem d’agrair a la Foix Cervera la recreació del seu muntatge, amb plagi incorporat. (No vull donar la meva opinió, és insignificant. No es pot formar part d’una manipulació i aleshores sumar-t’hi. Potser s’hauria d’haver llegit el meravellós assaig de Manel Ollé: Plagia millor!). En tot cas, ens agradi o no ens agradi, li hauríem d’agrair tots els comentaris febrosos que ha provocat i que continuarà provocant, ja que l’avorriment determina les nostres rutes quotidianes i també el sentit de les nostres festes. Però el que li hauríem de valorar més, deixant a banda l’atreviment o la qualitat del seu muntatge digital, estiuen i carnavalesc, és que ha obert les costures d’un vestit antic que es va reformant amb els anys, amb pedaços de totes les èpoques. I és aquí, que s’hauria de veure com s’ha anat creant aquesta festa estimulant, forta, participativa  de les emocions i també de les imposicions.

En els petits pobles, quan només hi ha una gran fàbrica que genera llocs de treball i anuncia el seu tancament, el model industrial del poble entra en crisi perquè el poble no ha tingut cap model industrial. En la festa major de Vilafranca del Penedès, potser, s’hauria de veure quin model té i també quina relació i dimensió democràtica té. Si analitzem la democràcia d’una festa secular, amb base religiosa, podrem veure que no la té. I si analitzem com les societats celebren les festes, hauríem de veure i acceptar si estem preparats per gaudir, ballar, riure, compartir, donar, i saltar a través de les emocions que omplen els carrers i les places.

La festa major s’organitza amb la voluntat i l’esforç infinit dels administradors que són escollits a dit per l’alcalde. Primer conflicte del model (democràtic). Els cercles socials i familiars de tota la vila entren en èxtasi davant aquest model, fet que genera exclusions socials de tota mena. La festa és tan típica que aviat deixarà de ser pròpia, a causa de tots els canvis socials i demogràfics que s’estan produint. Si analitzem l’anècdota de la fricció que ha generat l’estampa, veurem una altra dimensió més difusa o potser encara més paradoxal i contradictòria. Els administradors fan un encàrrec, trien, també a dit, a un artista per tal que pugui fer una reinterpretació del sant. I en aquest punt, d’encàrrec i llibertat de l’escollit, esclata la trifulga, absurda i totalment desproporcionada. Es podrien donar opcions prèvies, de característiques exigides a l’obra, mínimes, per no ferir sensibilitats religioses, amb el dret a refusar l’obra final. Sigui un llenç en blanc o sigui un temple en flames. Si es demana un encàrrec a un artista, la llibertat artística ha d’estar per damunt de tot, com també el dret a refusar-la, però hi ha tantes ambigüitats i tantes línies fines amb tots els elements festius i religiosos de la festa major, que quan un d’aquests elements es tensa comencen a saltar les petites espurnes del desequilibri. I si aquest punt ja no queda clar, aleshores no entenc per quina raó s’opta per aquest model de fer un encàrrec anual a un artista, com si la vila fos la Nàpols vuitcentista.

La petita controvèrsia que ha provocat una estampa és un avís i un símptoma del model de festa i del tipus de societat, d’una societat certament tancada, com moltes altres comunitats, jerarquitzades i endogàmiques (les cent famílies de tots els llocs), d’un centre mental vila, que es mira massa el melic, i que veu la seva festa major com l’epicentre del món, sense entendre ni la festa, ni la felicitat, ni la lliure expressió de canviar la tradició.

Els errors han anat en cadena i, sortosament, s’han aturat. Es van iniciar amb els pobres administradors que han hagut de suportar molta pressió. S’han magnificat a la parròquia (amb una actitud lògica, tal com mana la història de l’església) i també s’han reflectit en la informació donada per alguns mitjans de comunicació (que posa en qüestió  el nivell ètic, com la mateixa defensa inaudita que es va fer des dels mateixos estudis de Televisió Penedès). ¿Algú s’imagina que els errors haguessin continuat des de l’alcaldia, amb una decisió proporcional i coherent, seguint la trama d’aquest sainet? S’hauria pogut crear un petit sotrac entre la institució democràtica i la institució religiosa que hauria afectat a la mateixa festa major (les línies fines que ja he comentat abans). De moment, continuem flamejant, sentint de lluny tot el que ens arriba, una festa major que s’hauria de celebrar, una felicitat que s’hauria de donar, una inclinació que s’hauria d’elevar tal com s’eleven els castells, autèntiques torres humanes d’esforç cap a la felicitat. CAP A LA LLUM.

Santi Borrell
Poeta