L’estratègia de l’aranya

És una pel·lícula de Bernardo Bertolucci del 1970 on un jove intenta esbrinar l’assassinat del seu pare a mans d’un feixista durant la guerra. Tasca quasi impossible tota vegada que, per activa o per passiva, la majoria dels possibles testimonis tenen alguna que altra implicació en els fets i que, la societat implicada ha optat per amagar el feixisme sota una capa de silenci.

És el titular que m’ha vingut al cap quan he intentat trobar un tema del que parlar i m’he topat amb el monopoli informatiu del cas Rubiales. Per més que el dit bressol de la democràcia moderna, EEUU, tingui un ex-president optant a la reelecció després d’haver passat per una presó per ser fitxat, pagat una fiança milionària i encetat una espera per la vista oral que, si els deus li son propicis, caurà en plena campanya electoral, suposant-li -pel que sembla- un bon grapat de vots més. Per més que l’avió privat del wagnerià Yevgueni Prigozhin hagi caigut en ple vol, un parell de mesos després d’intentar que Putin, que ara expressa el seu condol més sincer, fos apartat de la política amb l’ajut de les armes. Per més que el nostre entorn polític sigui cada cop més incert malgrat haver triat Núñez Feijóo per negociar i pactar un govern que ens ha de manar d’aquí algunes setmanes. Malgrat tot això, la nostra societat sembla només tenir ulls i orelles per Luis Rubiales. Un senyor que, tot i presidir la “Real Federación Española de Futbol”, no s’està de sospesar-se els genitals davant el món i fer-se un “piquillo” amb una de les seves jugadores (o hem de dir servidores?) en el mateix escenari del lliurament de la Copa del món Femenina.

Per cert, un escenari on, una estona abans, el mateix protagonista havia passat (foto no massa divulgada) el braç per l’esquena de la reina Leticia, sense que això hagi provocat cap crítica. Curiós no?

Per cert, com és que el senyor Rubiales va anar a la recepció oficial al palau de la Moncloa del president del govern, amb les noies, els tècnics i ell just arribats de l’altra punta del món, vestit amb l’equipament d’un tècnic més, en comptes de l’habitual americana i corbata que s’associa al seu càrrec?

Fos com fos, a partir d’aquí es posa en marxa l’estratègia de l’aranya. Amb el cop d’efecte del crit (cinc cops repetit) del senyor Rubiales a l’assemblea fent-los saber que “No voy a dimitir” en resposta a la petició creixent a tots els àmbits, que li reclamava aquest gest. Justificant la seva negativa en la -segons ell- excel·lent i exemplar gestió que ha dut a terme durant el seu mandat. I més endavant, en el consentiment explícit de la jugadora Jennifer Hermoso que, fins i tot ha estat descrit com actiu i iniciador, tot aixecant-lo de terra a ell. Estratègia de l’aranya en estat pur.

El més fotut de tot això és que, ens agradi o no, ens està posant entre l’espasa i la paret. El clam reclamant l’actuació enèrgica de les institucions no para de créixer. Oblidant que hi ha una frontera entre el públic i el privat. I que, per més Inri, aquesta frontera no està gens clara. Perquè si la selecció representa a Espanya, tots els ciutadans, incloses les futbolistes, estaríem obligats a formar-ne part si ens convoquessin. I, per tant, les jugadores que ja han manifestat que no hi tornaran fins que canviï la situació podrien ser acusades ara de traïció. Igual que els nostres independentistes. Pura estratègia de l’aranya.

Però, forçant una mica l’argumentació i anant al “quid pro quo”, és a dir a qui treu profit de tot això, no podem oblidar que estem en un moment de conflicte entre dos aspirants a governar. Un Sánchez que, li agradi o no, haurà de prendre decisions en aquest afer, i un Feijóo que pot perfectament esperar-se a l’ombra mentre els altres (Rubiales i altres afins similars) li fan la feina bruta de qüestionar les decisions del rival amb jocs bruts diversos que li vagin restant suports i, per tant, popularitat entre els electors. Per això, el cas Rubiales és el cas perfecte. Perquè imagino que no defensareu que la comparativa de l’IPC subjacent dels darrers 5 anys té més requesta popular que guanyar la copa del món de futbol femení. Que no hauria de ser així? Certament. Però, qui mata l’aranya?