Maria, mestra

En la pintura, en l’escultura, moltes vegades Maria es representada amb un llibre a les mans, probablement un llibre de meditació. Aquesta iconografia és simbòlica, ja que en aquella època no hi havia llibres i el saber era oral. Això no obstant, la imatge respon a una realitat, tal com conten els textos apòcrifs que ens han pervingut de Maria: des de molt petita Maria va viure al Temple de Jerusalem i allà va aprendre la Torà.

Hi ha també imatges pictòriques d’aquesta consagració de Maria al Temple per part dels seus pares, Joaquim i Anna: es veu Maria nena pujant l’escala del Temple, i ja per ella mateixa la figura de l’escala és un símbol del camí d’elevació espiritual. Maria, doncs, era una jueva instruïda en les coses de Déu quan li va ser anunciat el seu embaràs miraculós i era una dona culta qui va tenir cura de l’educació de Jesús infant i jove. Aquests fets il·luminen l’episodi singular de Jesús adolescent parlant amb els savis del Temple: el jove de Natzaret, fill de Maria, tenia a casa una mestra en les coses sagrades.

Aquest aspecte de Maria mestra es tractat per Mariana Colomer en la primera part del llibre poetitzant, a través de la veu d’Anna, la seva mare, la seva concepció, naixement i posterior estada al Temple de Jerusalem: «Y no sentí ninguna extrañeza aquel día./ Tampoco hubo lágrimas/ tras dejarme mis padres en el Templo,/ claururadas las puertas,/ para que me enseñaran/ todo aquello que más le complace a Yahvé». Maria va conèixer, doncs, al Temple, els secrets de la Torà.  

En la segona part del llibre de Mariana Colomer trobem cants a Maria en la seva funció de mitjancera i consoladora: Maria, que en vida va passar per tots els estadis d’un dels purgatoris més cruents per a una mare: la passió i la mort del fill Jesús, és per als cristians un model de capteniment espiritual en les hores més tenebroses. Així l’autora de Maestra fa dir al seu jo poètic traspassat per la seva sensibilitat espiritual: «En la aurora la rosa me hiere con su espina./ Porque sé que no existen aflicciones/ que antes no hayan estado clavadas en tu cuerpo/ y en tu espíritu, Madre,/ para que no me sangren, en Ti las dejo ocultas». No hi ha mare que no volgués posar-se en el lloc del fill o de la filla que pateix.

Maria és mestra en saviesa corporal i espiritual, com ja és exalçada en alguna de les lletanies que se li dediquen: Consolatrix afflictorum i  Sedes sapientiae. En les nostres marededéus romàtiques tenim nombroses efígies de Maria com a seu de la saviesa: «De las dos, solo ella conoce en plenitud/ porque sabiduría, que es un Niño,/ se sentó en su regazo para siempre», escriu Mariana Colomer en la veu d’Anna, la mare de Maria. Més enllà del seu valor artístic, en aquestes figures hi ha el seu valor sant. A la vista d’aquestes tendres imatges de la maternitat intuïm una Veritat més alta, la Saviesa espiritual oculta. Ara ja sabem perquè ens emocionem en la seva presència: «Toda yo era sagrario de su Voz». La Paraula manifestada, feta carn, a través de Maria.