Santa Rita, Santa Rita

La dita és castellana. Però segur que podríem trobar un refrany català que reflectís també la treta del bon negociador (o bon estafador) que, un cop aconseguit el seu objectiu, oblida immediatament tot el que havia promès durant el procés de negociació.

D’exemples no en manquen. Penseu sinó en les promeses d’amor etern que, amb el pas del temps, acaben en divorci, separació o alguna cosa pitjor i que tant semblen preocupar aquests darrers anys a les nostres autoritats. O les ofertes comercials que, passada la calentor del desig, ens mostren com han encantat al comprador amb uns números grans i brillants que amaguen una reducció de quantitat o una pèrdua de qualitat del producte que hem posat a la nostra cistella.

I el fotut del cas és que, en la majoria de casos, tot plegat va acompanyat d‘un compromís de “tornar enrere” si allò que ens han venut o donat no compleix les nostres expectatives. Un compromís que suposa sovint entrar en una teranyina de peticions, controls, etc.. que acaben amb el comprador decebut i jurant que mai més tornarà a caure en el parany.

Durant aquesta setmana,  en el marc de la situació “preinvestidura” en què estem ficats, hem vist com els partits com a tals o alguns militants il·lustres a títol més o menys particular, expressaven les seves idees sobre els indults i les amnisties, sense arribar al que hauria de ser el consens al voltant del concepte jurídic. També hem vit com els partits minoritaris -i necessaris per dur a bon port qualsevol candidatura, feien la seva carta als reis mags amb les exigències corresponents que escandalitzaven als seus contrincants que, a la vegada, veien com a “normals” les contraprestacions que els seus socis demanaven. Si això no es un “Mercat de Calaf” exemplar, jo sóc frare.

Però, anant una mica més lluny i passant al concepte d’autodeterminació o, si voleu, de independència, tinc un dubte que podríem qualificar de metafísic. Si finalment, el futur govern de Pedro Sánchez, en resposta al suport dels partits “nacionalistes”, acaba acordant la realització d’un referèndum vinculant sobre la seva independència i els bascs, els catalans o els gallecs (perquè ningú parla dels gallecs quan allà hi ha també partits nacionalistes?) donen una resposta afirmativa majoritària, l’estat espanyol passaria a convertir-se ja fos en una federació d’estats o en dues nacions diferenciades.

Fins aquí, la cosa sembla estar més que clara. Però, si per alguna circumstància que ara no arribo a escatir, els que s’havien oposat al referèndum aconseguissin la majoria dins del nou país/estat/nació..., podrien convocar un nou referèndum d’autodeterminació amb la intenció oposada, és a dir per tornar a formar part d’Espanya?

Les monarquies clàssiques ho tenien fàcil per la via hereditària. Dividien el seu territori entre els fills o l’incrementaven per la via matrimonial. No deixa de ser curiós que els Reis Catòlics que tant venera la ultradreta, mantinguessin en vida la separació funcional entre el regne de Castella i el d’Aragó i ara, aquests fidels seguidors seus, no vulguin sentir a parlar de l’estat de les autonomies o de la federació d’estats ibèrics.

Però tornem al tema de la setmana. Als partits nacionalistes reclamant la independència més o menys total del seu territori en el si d’una democràcia on, en teoria, totes les decisions son revisables, modificables o ajustables. I als “popes” de la transició invocant el caràcter inamovible de la roca constitucional fins i tot, com Aznar, fent crides més o menys obertes a la rebel·lió. Unes opinions a les quals només els ha faltat invocar la saviesa popular de la dita castellana. “Santa Rita, santa Rita, lo que se da no se quita”. Que ells, a la transició, ja van ser prou generosos concedint-nos aquell famós “estat autonòmic a dues velocitats amb l’horitzó final d’un país únic, integrat però divers”.