Les majories

Com sempre, partint del diccionari. On la paraula majoria ficada en el context d’unes eleccions, es defineix com “Major part dels vots emesos en una votació”. Una definició que el propi diccionari s’afanya a diferenciar en dues categories. La “majoria absoluta” que defineix com “aquella que excedeix la meitat del nombre de vots emesos”, i la “majoria relativa” que explica com “aquella que excedeix el nombre de vots obtinguts en una mateixa votació per cada una de les altres candidatures o propostes”.

Fins aquí, probablement, tots estaríem d’acord i, a més donaríem per bo el text constitucional que ens regeix. Si de cent votants, seixanta diuen A i els altres quaranta diuen B, és clar quina opció s’ha guanyat el dret a governar. Però aquesta opció, vàlida en temps binaris de conservadors i progressistes o de monàrquics i republicans -situacions on les majories eren absolutes en haver-hi només dues possibilitats de vot- va ser superada per la realitat en aparèixer altres opcions polítiques (lliberals, comunistes, etc...) que feien que els mateixos votants es repartissin en més de dos grups. Per exemple 40 d’esquerra, 25 de centre i 35 de dreta. Un fet que va condicionar la política i el llenguatge, obligant a crear els conceptes de majoria relativa i govern de coalició. Perquè, cert que la dreta era la que havia tret més vots(40), però la possibilitat de l’acord entre els altres dos grups per sumar els seus vots (60 en total) deixava en fals al concepte original de majoria. Una situació que es complicava a mesura que la quantitat de opcions o grups creixia. Per  exemple, quatre opcions(A, B, C i D)  amb un 10, 20, 30 i 40% de vots respectivament, poden aconseguir, mitjançant pactes exclusivament binaris, dues opcions de majoria absoluta (D + C i D + B) i una d’empat (D + A). Un fet que desplaça el caràcter decisori que tothom atribueix a la votació, a la posterior negociació, deixant aquella com una consulta que sols resulta decisiva en el cas binari, i que va dur a alguns règims polítics com el francès, a establir una segona volta on els votants tornen a actuar, aleshores davant de dues úniques opcions (les més votades) que, habitualment, es reparteixen el suport de les forces que han quedat excloses. Una segona volta, doncs, que manté el poder decisori de la primera votació quan cap dels contrincants hi ha assolit la majoria absoluta  obligant al ciutadà a implicar-se novament en el procés electoral.

Aquesta responsabilitat de la segona volta, nosaltres l’hem transferida als partits que, amb els seus pactes més o menys públics i explícits, acaben conformant -o no- una majoria parlamentària que defineix el seu govern. I per tant, al marge d’apartar-nos de la implicació que hauríem de tenir en les eleccions, permet als grups menors (aquests dies ho veiem) posar els seus vots en subhasta entre els grans grups i, el que és més greu, incita als candidats individuals a imitar aquesta estratègia quan les diferències son mínimes, com en el debat d’investidura d’aquesta setmana. D’aquí que jo proposi afegir una tercera opció a la concreció del concepte “majoria”. La de la “majoria variable”. Com “aquella que excedeix la meitat del nombre de vots emesos, en una segona volta, pels elegits sotmesos -o no- a la disciplina de vot del seu partit”. Entenent que aleshores la responsabilitat és únicament i exclusiva dels elegits i els partits que els han proposat.

Així, els ciutadans quedaríem exculpats definitivament de les malifetes que els que ens governen puguin fer i que, posant-hi molt de morro, acaben justificant per la voluntat del poble expressada a les urnes. Per què, com es pot aixecar públicament sospites sobre el transfuguisme d’algun diputat quan el seu vot pot resultar decisiu? Com es pot mantenir la validesa d’un vot que el seu emissor reconeix haver emès per error? On és la disciplina de vot? I és que una majoria sense ella, no ens enganyem, és una “majoria variable”.