Un pas, petit, però significatiu

Congratulacions generals pel fet que el dimarts 20 de gener el Congrés dels diputats portés a debat el reglament per l’ús de les llengües cooficials en els treballs parlamentaris. Dijous passat es va aprovar i per tant l’ús de les diverses llengües es pot fer amb tota la normalitat desitjada de fa temps per una àmplia part dels parlamentaris .

Normalitat que arriba, més per necessitat de la minoria majoritària per accedir al control de la mesa, que no pas, crec, per convicció. Segurament ja no hi ha almenys, al sí del socialisme, una oposició frontal com en altres ocasions hi havia hagut, però tampoc crec que hagués sorgit de motu propi, ha estat allò de fer de la necessitat virtut -i parlo amb coneixement de causa-. Hi ha hagut diputats que han posat molta feina en que això fos possible i se’ls tancava sistemàticament el pas argüint arguments de tota mena, des del recurrent formalisme del reglament fins als costos econòmics que això suposaria i d’altres més políticament combatius contra la diversitat. Sobre el reglament ja hem vist que era mot fàcil de resoldre i el tema econòmic tampoc és cap problema, ja que la quantitat que s’haurà de dedicar en traducció simultània no és exagerada comparada amb les altres depeses menys importants. Amb dos o tres cotxes oficials menys ja es paga. I encara queda el tema del idioma común. No hi ha cap idioma millor que altre, ni superior ni res que es pugui argumentar, per evitar que cadascú parli en aquella llengua que senti com  seva o simplement que vulgui. I això ja ha aixecat suspicàcies en els partits com PP i VOX, uns explicant que no faran el “canelo” (fer el tonto) i no usaran les seves llengües nadiues i sí ho faran amb d’idioma comú. Tot i aquesta afirmació el mateix que l’havia pronunciat es va estrenar al Congrés parlant amb basc. Les critiques des del seu propi partit van ser dures però ell es va defensar amb l’argument carregat de veritat, les llengües (referint-se al català, basc i gallec) no són patrimoni dels independentistes, com volen fer creure alguns, sinó de tothom. Amén. Doncs practiqui amb més assiduïtat i validin un Congrés plurilingüe, no costa tant, és pura i simple voluntat.

Després ja hi haurà els entrebancs burocràtics de traducció, interpretació, correcció matisada dels textos que han de figurar en les actes o que han de tenir categoria de Llei i per tan sotmesos al procés de debat i discussió, però això ja són “problemes” menors que els nivells de tecnologia que avui hi ha es poden resoldre sense massa problema.

El mateix podríem dir d’Europa, -que ja té resolt els problemes derivats del multilingüisme en temes burocràtics- pel que ens han explicat cap país s’oposa d’entrada a que les llengües cooficials de l’estat tinguin oficialitat a Europa, ningú no ha vetat, però també ajornen la votació al·legant la necessitat de que hi hagi informes tècnics i jurídics. Però vaja si hi ha voluntat política tampoc costarà gaire. Veurem la capacitat de negociació i convenciment que tinguin els que han de defensar la proposta. Diplomàcia, seducció i insistència constructiva.

És evident que aquestes novetats positives no resoldran ni de lluny els dèficits del català que avui té en el seu l’ús i l’extensió en tots els nivells socials a la pròpia Catalunya. Aquesta setmana hem pogut escoltar algunes intervencions que demostren que encara hi ha molta ignorància de la situació de la llengua, ignorància sí, i també, voluntat manifesta de tergiversar les realitats. Que el senyor Guerra (Alfonso) volgués carregar contra l’ús de les llengües al Congres  dient que a Catalunya als patis de les escoles no es deixa parlar amb castellà és una mostra d’intoxicació palmària. No sols és una mentida sinó que no correspon a la realitat dels nostres patis on dissortadament l’ús del català en el joc i la relació esta minoritzada és d’una evidencia pura i dura.

I els acords PP- Vox ja comencem a donar fruits negatius per la llengua. Que l’ajuntament de València permetí una accentuació contra la normativa és la voluntat d’anar avançant amb la precarització de la possibilitat d’una normativa comuna amb voluntat clara, sens dubte, d’esfondrar la llengua, o que el govern hagi declinat seguir amb classe de català en les zones del País Valencià on no es parla amb assiduïtat és realment un cop baix. Són mesures destructives. I a les Balears? Doncs ja hem vist que ara sembla, només sembla que se les tinguin els mateixos partits del govern, Vox presenta una proposta per la creació de l’oficina de llibertat lingüística, i al PP li molesta que ho hagin presentat ells sols. Es tractaria de combatre l’ús habitual del català en àmbits on habitualment es fa.La portaveu de Vox en el Parlament, Idoia Ribas, ha explicat que l’organisme té l’objectiu de “fomentar la protección del castellano y las modalidades lingüísticas”, ja que creu que “han estado “perjudicadas” per una normativa “pancatalanista” que “dificultaba el uso del castellano”. Queda clar oi?

No hi ha dubte i ho celebrem que a partir del 20 de setembre s’hagi fet un pas, petit, però significatiu, per normalitzar l’ús de les llengües al Congrés però ara caldria anar consolidant altres aspectes que serien prou importants com per exemple que en els plans d’educació de l’estat Espanyol incloguessin el coneixements de les llengües de l’estat a un nivell elemental. Potser si fos així ens estalviaríem la imatge ridícula de veure el diputats de VOX deixant els sistemes de traducció a l’escó de Pedro Sánchez. Tots els diputats i diputades ja podrien entendre el que diuen els seus companys amb la seva llengua encara que no sigui “ la que nos une”. Si seguim amb petits passos però ferms i decidits perquè l’estat esdevingui plurilingüe de veritat ens estalviarem moltes batusses innecessàries.

I aquets pas hauria de servir també per redoblar els esforços perquè el català entri encara més en aquells aspectes que avui són deficitaris en l’ús de la llengua. Veure que hi ha un percentatge altíssim de respostes de que no s’usa el català en els jutjats per por de ser perjudicats, és molt greu. Ja tenim per on començar a expandir el català i seguir amb l’ús continuat.

El gest al Congrés és important perquè hi ha una visualització de que no hi ha uniformitat i es valora la diferència però cal que hi hagi l’actitud personal decidia d’usar el català en cada moment de les nostres interaccions socials. Això farà  a la pràctica més que l’oficialitat parlamentària, que és, repetim-ho, molt important. I cal congratular-se de que avui sigui així. Demà...