I ara què?

Tinc la sensació que els espectadors dels debats i les votacions que hem tingut fins ara estem més pendents dels models que llueixen la presidenta del Congres o la vicepresidenta de Sumar, que d’allò que des de la tribuna ha exposat el candidat designat pel rei i del que li han replicat els contrincants. I no diguem de les errades a l’hora de votar en veu alta i amb cara de baixar de la figuera o d’acabar de despertar-se de la migdiada. Qualsevol petita anomalia que canviï el guió resulta atractiva, ratificant que aquell parlamentarisme brillant de la transició és cosa del passat. I de VOX, que va recuperar algunes d’aquelles paraules que posaríem en boca de Blas Piñar. O de Tierno Galván, que aquí no es tracta d’altra cosa que de despertar l’audiència.

Però permeteu-me una breu reflexió sobre els errors del diputat socialista de la primera votació i el de Junts per Catalunya de la segona. Potser més greu aquest darrer en tractar-se d’algú avesat a dirigir-se al públic i, per tant, suposadament capaç de retenir un discurs al cap. O dues idees, per desplegar-les després tot improvisant. Però no es tractava ni d’això. Només havia de repetir, succintament, el “no” que els seus companys de partit ja havien donat. I malgrat tot això, l’errada arribà. Cert que hi ha allò del “errare humanum est”, però quan la situació es delicada o solemne, voleu dir que hi ha marge per l’errada?

Més encara. N’hi per la rectificació o la improvisació que, al meu entendre, s’ha generat?. Perquè, enfront a la intransigència mostrada en aquella “erroar” d’un parell de parlamentaris de la comunitat de Madrid (el popular “tamayazo”) que va permetre barrar el pas a la presidència de la Comunitat de Madrid, de Rafael Simancas i va dur a unes noves eleccions que guanyà Esperanza Aguirre, en aquesta sessió d’investidura hem vist com el primer (salvat de la vergonya per la persona que cantava els noms) justificava l’errada en l’aclariment sobre el seu cognom Sancho i obtenia que el seu vot passés com a bo. I com el segon, vull pensar que per tornar la dignitat a les votacions, era interpretat per la mesa del Congrés de Diputats, que el condemnava a la vergonya de convertir-lo en un vot nul.

Algú em pot explicar com és que una mateixa situació es pot resoldre de tres maneres diferents? Algú em pot garantir que en el segon acte del sainet, aquests gags no tornaran a sortir? Algú em pot assegurar que estem en un país seriós?

Perquè la cosa no ha acabat. Ara tenim  prevista una nova actuació de Felip VI que ha de veure si algú vol entomar el repte de presentar-se tot i que els partits nacionalistes tradicionals ja han declinat la convidada a anar a fer un cafè a la Zarzuela. I jo em pregunto: Què passaria si el PSOE digues que s’ho vol pensar més? Veuríem un candidat de Sumar o, fem-ho més extravagant, un de VOX o de “Teruel existe” oferint-se per una sessió d’investidura? O al rei donant el matx per acabat per incompareixença?

Cert que Sánchez, tot i l’aparent indiferència mostrada fins ara (arribant a posar en el seu lloc a un diputat de Valladolid), no sembla que permetrà aquesta opció. Però tot és possible. Fins i tot que el PP, en la segona votació del segon candidat transfereixi –“gratia et amore”- alguns vots al PSOE pel be del parlamentarisme majoritari. Perquè el PNB ja ha cantat que els seus vots tenen un preu i els nostres “indepes” van pel mateix camí. Per tant, una nova votació insuficient és possible i unes noves eleccions semblen cada cop més a prop.

Segur que, si busquéssim bé, trobaríem algun nuvi o núvia que, el dia del seu casament i al peu de l’altar, va contestar al requeriment del mossèn amb un “no” que immediatament va rectificar, vermell com un pebrot i esperant que el capellà no l’enviés de tornada a casa.

Per cert, una proposta que encara podrien incorporar al Congreso, vist com de ràpids han anat amb els “pinganillos”, seria la de posar a cada escó un “teleprompter”. Ja sabeu, aquella pantalleta que, a la tele, indica als locutors el que han de dir.