Avui parlem del deteriorament cognitiu precoç

Quan parlem, compartim idees, pensaments i sobretot creences, sovint hi ha cert desconeixement entre la població pel que fa a les diferències entre l’envelliment normal i l’inici del deteriorament cognitiu lleu. Sobretot es dona quan apareixen les primeres manifestacions de símptomes, en el cas sobretot de l’Alzheimer. Cal conèixer els senyals que ens han de preocupar i cercar respostes sempre amb l’ajuda de professionals.

I és que podem afirmar que el símptoma més important és el deteriorament cognitiu. Parlarem doncs de malalties neurodegeneratives en el cas de l’Alzheimer, la demència amb cossos de Lewy, la demència fronto-temporal i altres demències.

Aquestes solen iniciar-se amb alteracions de la marxa i desequilibri, caigudes com a l’atàxia espinocerebelosa o síndrome coronaria aguda, també amb pèrdues d’olfacció no traumàtica, malaptesa i lentitud motora com veiem a la malaltia de Parkinson i altres parkinsonismes.

Molts experts afirmen que no és cert que patir una demència sigui conseqüència de l’envelliment i que no es pugui evitar. Durant massa temps hom ha relacionat la demència senil amb aquestes creences i estudis recents qüestionen aquesta màxima. Malauradament l’estigma que relaciona l’Alzheimer i altres formes de demència provoca una alteració dels diagnòstics.

Cal reconèixer que el nostre sistema sanitari té mancances per identificar i diagnosticar el deteriorament cognitiu lleu, que provoca situacions que es podrien evitar amb un correcte tractament i que convertiria en reversible una patologia diagnosticada a temps.

Podem afirmar doncs que la demència és una malaltia infradiagnosticada, s’ha d’aconseguir un diagnòstic en una etapa inicial de la malaltia que faciliti una ràpida atenció i unes mesures correctores que ajudin a la persona que pateix aquesta malaltia.

Per un bon diagnòstic etiològic precoç a l’atenció primària es recomanen unes activitats preventives per a la gent gran.

Cal de prendre mesures quan s’observen problemes de memòria ratificades per un informador fiable, observar directament si hi ha canvis cognitius i conductuals. També és important observar una possible desorientació en el temps i espai i sobretot, les alteracions del llenguatge.

És important també recollir si han aparegut canvis persistents d’humor i de personalitat i si apareixen certes dificultats per fer les activitats instrumentals de la vida diària.

Quan apareix una sospita de deteriorament cognitiu, abans de la derivació a unitats d’atenció especialitzada, l’Equip d’Atenció Primària ha de realitzar un estudi a partir d’una analítica i una neuroimatge estructural.

L’Equip d’Atenció Primària ha de fer un diagnòstic social, facilitant informació, assessorament , orientació del pla d’intervenció, recursos i serveis tant a la persona com al seu entorn cuidador i família.

Les unitats d’atenció especialitzada són els equips d’avaluació interdisciplinar ambulatòria de demència i les unitats d’expertesa clínica per malalties minoritàries s’encarregaran del diagnòstic etiològic precoç, dins de l’equip d’atenció especialitzada en deteriorament cognitiu. Caldrà realitzar una anamnesi completa, un examen físic i neurològic, l’exploració neuropsicològica a banda d’exploracions complementàries.

Parlem d'anamnesi al procés d’exploració clínica que es fa amb l'interrogatori per identificar personalment a la persona, conèixer les seves malalties actuals, obtenir una retrospectiva i determinar els elements familiars, ambientals i personals més importants.

Aquest procés s’ajuda amb els biomarcadors que es troben a la sang, a altres líquids o teixits del cos, i la presència dels quals és un signe d'un procés normal o anormal, d'una afecció o d'una malaltia. Un biomarcador es fa servir de vegades per determinar la resposta del cos a un tractament per a una malaltia o afecció.

També es diu marcador biològic, marcador molecular i molècula distintiva, ens ajuda a valorar cada pacient en funció de les guies clíniques actuals, s’ha d’iniciar abans dels 65 anys. Aquests estudis s’orienten a persones amb MA d’inici precoç, amb antecedents familiars de malaltia similar, els que pateixen demència frontotemporal i a totes les persones amb demències priòniques.

Ajudaria també l’estudi genètic a tots els familiars, simptomàtics o no, de persones portadores de mutacions monogèniques causals de demències neurodegeneratives.

Hem de conèixer també quins són els criteris de derivació i on s’han de dirigir les persones que pateixen un deteriorament cognitiu.

Existeixen uns circuits de derivació generals que es coordinen entre els diferents àmbits assistencials. Cada Equip d’Atenció Primària haurà de tenir unes consultes externes interdisciplinàries de demència de referència amb criteris i circuits de derivació pactats i consensuats.

El PLADEMCAT recomana la derivació a les consultes externes interdisciplinàries de demència a les persones que puguin tenir alguna de les patologies com les que tenen deteriorament cognitiu lleu en la que s’han descartat causes secundàries i les diagnosticades de deteriorament cognitiu.

Cal fer una avaluació neuropsicològica per quantificar i tipificar el DC, intervenció cognitiva, avaluació del nivell intel·lectual premòrbid i una avaluació de simptomatologia de la conducta, les que amb un deteriorament cognitiu progressiu poden aparèixer alteracions conductuals rellevants.

L’Equip d’Atenció Primària i altres àmbits assistencials necessiten professionals especialitzats i quan siguin necessàries, fer exploracions complementàries, oferir serveis o tractaments que potser no estan disponibles o no accessibles des l’Atenció Primària per a les persones que pateixen demència secundària reversible i deteriorament cognitiu lleu, també per a aquelles patologies amb multimorbiditat i deteriorament funcional de base i molt avançada.

Cal pensar que la majoria de causes de demència són incurables i no existeixen tractaments, el diagnòstic precoç ajuda a la persona afectada i a la seva família.

Si fem referència al diagnòstic de dèficit de memòria, també al deteriorament cognitiu i de la conducta i, concretament al diagnòstic de demència ho fem en termes on cal la intervenció de professionals especialitzats en neurologia i neuropsicologia.

I és que els criteris internacionals quan parlem de demències ens indiquen que s’ha de fer una exploració neurològica, una exploració neuropsicològica i tota la informació que podem recollir a les proves complementàries com el TAC, RM, SPECT i analítiques entre d’altres en les unitats específiques de diagnòstic.

El TAC, tomografia axial computeritzada, és una prova diagnòstica utilitzada per crear imatges detallades dels òrgans interns, ossos, teixits tous i vasos sanguinis.

Una RM és una prova de diagnòstic per imatge en què s'usen imants potents i ones de ràdio per crear imatges detallades del cos generades per un ordinador.

La tomografia computeritzada per emissió de fotó únic (SPECT) és una prova diagnòstica de medicina nuclear que utilitza radiofàrmacs que es distribueixen per tot el cos.

El sistema sanitari haurà de possibilitar la realització de manera diferencial de les proves que siguin necessàries per establir un diagnòstic definitiu, facilitant i millorant els passos a seguir en el tractament i millorant la qualitat de diagnòstic, a través del treball interdisciplinari.

Caldrà també optimitzar el temps de diagnòstic i oferir un tractament psicoestimulatiu i psicoemocional adient a cada patologia i al mateix temps, si s’escau, un de farmacològic.

També s’haurà d’oferir el seguiment mèdic i neuropsicològic del pacient un cop s’hagi diagnosticat amb especial atenció a les patologies cròniques que estigui patint.

L’exploració neuropsicològica es fa amb l’ajut d’instruments per valorar psicològicament, tests, entrevistes, qüestionaris i escales, que provenen de diferents àrees de la psicologia i neuropsicologia.

L’avaluació neuropsicològica ha d’incloure una recerca de les capacitats i de les funcions cognitives com l’atenció, la memòria i el llenguatge. També caldrà explorar el nivell d’autonomia del pacient en la vida quotidiana i si hi ha canvis que ens poden orientar en la presència d’alguna patologia neurològica.

Sempre s’ha d’informar al pacient i a la seva família, amb una derivació als serveis socials si cal. Els educadors i educadores socials com a membres dels equips socials som coneixedors que una bona diagnosi sempre ajudarà tant a familiars, com a professionals i al propi usuari, amb l’objectiu de definir clarament el seu recorregut i facilitar aquells recursos professionals i materials que l’ajudin en el seu dia a dia.

Actualment la xarxa ens permet consultar les diverses opinions d’experts professionals que ens permeten esbrinar quins són els recursos més adients per a cada patologia, és en aquesta recerca la que em permet fer-vos avinents articles com el present.

“Quan la meva mare va emmalaltir, no ho vam saber, ni tan sols el seu metge, perquè la demència arriba d'amagat, com un lladre a la nit. L'intrús té diverses disfresses: malaltia  d'Alzheimer, demència vascular, Cossos de Lewy, malaltia de Pick, tots caracteritzats pel deteriorament...”  Viviana Flain Binda

Joan Rodríguez i Serra és educador social