Quadern japonès i altres poemes

Cuaderno japonés y otros poemas breves (La Garúa), és el darrer llibre de poemes publicat per Esteban Martínez Serra (Figueres, 1972). Entre altres iniciatives de caire literari i cultural, Martínez Serra és cofundador del grup de poetes Papers de Versàlia i de la seva aposta editorial.

Cuaderno japonés y otros poemas està dividit en cinc parts de diferent extensió, la més llarga de les quals és la primera i la que dona títol al llibre: Cuaderno japonés. En aquests poemes, el jo poètic de Martínez Serra s’adreça a una misteriosa figura femenina, Sonome, que és objecte d’amor i de dolor per la seva llunyania, temes que la literatura japonesa ha tractat des que se’n té coneixement i d’aquella manera peculiar a ulls occidentals que fa dir a l’estudiós Antonio Cabezas: «La literatura japonesa és un sabor nou».

La literatura japonesa és, en efecte, un sabor nou, però no per la temàtica sinó per la manera de tractar-la i per la cosmovisió d’Extrem Orient que s’hi reflecteix. En la literatura, com en l’art japonès, no hi ha res que es digui o es mostri directament sinó com mirat o escrit des d’un angle diferent i ressaltant besllums i clarobscurs. Aquest és l’atractiu que devia atraure la personalitat poètica del mexicà Octavio Paz i el nostre Salvador Espriu, que van cultivar l’escriptura de la renga i la tanka respectivament.

El retrat que l’autor del Cuaderno japonés fa de Sonome no és un retrat on l’autor descriu la seva bellesa sinó que el retrat consisteix en la impressió que causa en l’amant el bell capteniment de la seva dama, per exemple en el moment d’àlgida intimitat que li fa exclamar: «Cuando te sueltas el cabello/ y dejas la cinta de seda/ sobre mi almohada/ entiendo la dimensión del universo/ y lo pequeño que es/ mi mundo». En un moment de gran visualitat estètica i promesa eròtica, l’amant sent com el trasbalsa la dimensió metafísica de l’univers representada per Sonome, dona i alhora per a ell símbol del rostre femení de la creació.

Aquest és el fil argumental que recorre el Cuaderno japonés: la fascinació per l’alteritat que la dona representa, i el dolor per la pèrdua d’aquest Tu, que escric amb majúscula, ja que la vida no és si no és en relació a l’altre, en aquest cas Sonome: «Han disparado en el aire/ y el cielo entero ha caído/ como tu bello nombre/ en mi tristeza». És evident que el poeta Esteban Martínez Serra s’ha amarat de l’aire que respiren la tanka i l’haiku, amb la seva forma de mostrar una impressió que qualla en una imatge de gran eficàcia expressiva que ho diu tot.

En els poemes breus que segueixen el Cuaderno japonés, repartits en els capítols Cinco poemas de amor, Dime que es, Manual de árboles i Cierre,  Esteban Martínez Serra ofereix als lectors una sèrie de meditacions de caire filosòfic a través de preguntes (Dime que es), així com d’afirmacions com ara: «Una casa es un útero», una fulgurant imatge poètica per descriure una realitat transcendent com és la idea de casa sense la qual ens sentim a la intempèrie de la vida.

Estadis com l’amor, l’èxtasi, el dolor i la intempèrie marquen les nostres vides i és mester del poeta mostrar-les «establint noves i sorprenents connexions entre aquell que observa i el món que l’envolta», com escriu al pròleg de Cuaderno japonés y otros poemas breves Alejandro Duque Amusco. En aquest cas amb un llenguatge ric de matisos que s’afua en versos com aquest: «Han pasado tres primaveras/ -me han dicho-./ Sólo los árboles las han contado». L’amant ha quedat suspens en un dolor que ara com ara no li permet la connexió amb l’entorn. Bella, excel·lent, sentida, humana, espiritual manera d’expressar la paràlisi que causa el dol extrem.