Les bruixes es pentinen

El títol d’aquest llibre, que prové d’una tonada popular, d’entrada ja situa els lectors en el terreny de l’ambigu, del relatiu, del si és i no és en un ventall de grisos: «Plou i fa sol, les bruixes es pentinen...» El fenomen atmosfèric aparentment contradictori respon a la realitat: tots hem viscut la màgia d’aquest moment, així com el fet de pentinar-se una bruixa, per comptes de desencadenar tempestes, com es creia, més aviat sembla desposseir-la de l’aspecte lleig, malèfic, que ens ha pervingut de l’imaginari col·lectiu que contes i rondalles populars han magnificat. Res no és el que sembla, doncs, i cal anar a fons en l’estudi de les bruixes emparentades tant amb les enigmàtiques sibil·les gregues i romanes, les magues i les endevinadores de tots els temps, així com amb les dones sàvies: remeieres, guaridores, llevadores.

«La pinta és un objecte màgic, i pentinar-se una acció encantadora» (és a dir: fetillera), comencen per dir els seus autors, donant a entenent que a partir d’ara els lectors haurem de llegir aquest assaig sobre la bruixeria catalana entre la mitologia, la simbologia i la realitat. Perquè de bruixes se’n van penjar moltes, en el nostre territori, sobretot en el segle XVII, per aquest motiu anomenat «segle de les bruixes», i amb una fúria que fa esgarrifar més enllà de les maldats que se’ls van atribuir suposadament fruit dels seus pactes amb el Diable i la capacitat de volar a cavall d’una escombra de bruc, fet que es pot agermanar als vols xamànics, la nova antropologia hi fa comparances.   

«A Catalunya, la persecució es va concentrar especialment en els períodes 1450-1500 i 1580-1650». I llegim amb esglai els noms de les bruixes, els coneixem a través dels documents elaborats de manera notarial per la Santa Inquisició, si bé, com a tal, «la bruixeria és un tema desconegut, o mal conegut», escriuen Soler i Pubill. I això que la bibliografia és àmplia i cada vegada ho serà més atesa l’atenció antropològica moderna com la que ja li va dedicar la curiositat de Jules Michelet, quan a finals de l’any 1861 es va posar a escriure amb lupa científica La bruixa. Michelet volia fer llum en un fenomen de caire social com anteriorment ho havia sigut la víctima sacrificial o el boc expiatori, l’ovella negra que sempre és el ‘diferent’ en qualsevol de les seves cares, tal com ho exposa René Girard al seu llibre Le boc émissaire (1982). La psicologia de les profunditats ha posat en evidència la pulsió primària de la qual encara no ens hem alliberat perquè poc sabem sortir dels prejudicis com els aplicats, per exemple, als jueus. No és per casualitat que les trobades de les bruixes s’anomenessin sàbat, tal vegada per escarnir, per fer befa del dissabte, dia sagrat del judaisme. És per causa d’aquesta pulsió dels instints bàsics que la figura de la bruixa va cristal·litzar en les ments de l’època a partir del segle XIII, en el mateix moment en què teològicament el mal va ser atribuït a l’acció d’un personatge concret: el Diable. El que no comprenem fa por, i la por engendra monstres, ja siguin reals, imaginaris o projeccions del nostre costat fosc.    

El llibre Les bruixes es pentinen, de Joan Soler i Roser Pubill, és com un palimsest sobre el tema encara incandescent de les bruixes, en aquest cas posant l’accent en les bruixes catalanes i tot el món que les va envoltar. Els tretze capítols estan escrits amb l’honestedat intel·lectual que caracteritza els treballs anteriors d’uns autors que sempre citen les fonts dels materials d’estudi emprats a fi i efecte que el lector que en vulgui saber més hi pugui acudir. Per exemple: Las brujas y su mundo, de Julio Caro Baroja, una obra monumental, com la de Michelet, sobre el món social, cultural, polític i religiós que va donar lloc a les bruixes, sempre dones, amb l’excepció d’algun bruixot que, com reporten Soler i Pubill, no poques vegades es convertia en un implacable caçador de bruixes.

Al final del llibre, que informa de tot el que fins aquest moment se sap de les bruixes catalanes i els seus antecedents en les encantades, janes i dones d’aigua, etc., trobem el capítol Les bruixes catalanes en la literatura, per a gaudi d’aquells que estimem la rondallística popular i anònima, així com la narrativa culta amb la presència de bruixes en obres literàries d’autors del nivell de Jacint Verdaguer, Eugeni d’Ors o Carles Fages de Climent.