Qui pugui que ho aturi!

No coneixem que és l’infern però les imatges que ens envien des de la Franja de Gaza amb una destrucció total, arrasant tot el que estigui encara dempeus si deu assemblar molt.

Tot això ve precedit també d’unes imatges dantesques, esfereïdores, irreproduibles dels atemptats bàrbars, cruels i clarament terroristes de Hamàs. Però la resposta com recorden des de molts espais no pot estar al mateix nivell.

Diuen que qui ha regles de la guerra (ves, qui consol). La barbaritat, del terrorisme no es pot combatre augmentant  aquesta barbaritat, l’estat d’Israel no pot respondre de la mateix manera perquè aquí hi hauria d’haver la diferència entre un estat presumptament democràtic i un grup terrorista.

En l’era de la comunicació ràpida i de la transmissió de les imatges en temps real, tenim clar que l’infern s’ha desfermat a Gaza, com abans ho va fer a Ucraïna i tants altres llocs, alguns oblidats com la neteja ètnica d’armenis a Nagorno Karabaj o la implacable persecució i genocidi dels rohingya per part del govern de Birmània...

Pels que tenim ja una edat la guerra entre àrabs i israelians és una vella coneguda companyia. Just a cavall entre l’adolescència i la joventut vam seguir amb atenció la “guerra del sis dies” a l’any 1967 recordem seguir amb interès i curiositat els esquemes i mapes de les batalles dels diaris del moment per seguir la guerra pas a pas, guerra vista i no vista i sempre tenim present la imatge de Moshe Dayan (com un pirata amb un ull tapat) totpoderós dirigent que va ordir una estratègia de batalla que va ser capaç de derrotar als estat àrabs amb contundència.

I encara més endavant ens sorprenia la guerra de Yom Kippur quan Egipte i Síria van llençar una ofensiva amb la pretensió de recuperar els territoris que havien perdut en la guerra dels sis dies. Sorpresa inicial però una reacció demolidora de l’exèrcit israelià va tornar a derrotar els exercits àrabs i es van aturar abans d’entrar al Caire.

I encara emergeix en el record la figura de Yasser Arafat, líder de l’Organització de l’Alliberament de Palestina que juntament amb Simon Peres van intentar arribar a acords de pau.

Per tant la guerra no ens aliena, d’ençà de la constitució de l’estat d’Israel partint el que era Palestina els enfrontaments s’han reproduït amb una certa recurrència.

I ara tornem a veure la cara més fosca d’aquest conflicte. No negarem les nostres simpatia per la causa Palestina, però això no treu que denuncien i condemnem els atemptats de Hamàs, però també caldria pensar les causes profundes que porten a situacions de pèrdua de tota humanitat.

Gent que ja no té res a perdre, que ho ha perdut tot, i això també té els seus responsables, és el camp de cultiu d’un fanatisme que esclata de manera cruel i amb tràgiques conseqüències per tothom.

Ni son justificables de cap manera les accions de Hamàs però tampoc la desmesura en la resposta, l’equilibri de qui té més poder militar (fins ara) en aquets cas cal que sigui guiada amb temprança i amb el respecte per la població civil perquè molta d’aquesta població que no combreguen amb determinades accions violentes han quedat atrapats entre el foc d’uns i altres.

Les dades que són conegudes exposades per la revista National Geogràfic ens diuen que aproximadament el 80% de la població de Gaza depèn de l'ajuda internacional, segons dades de l'ONU, i prop d'un milió de persones requereixen assistència alimentària diària. El bloqueig imposat per Israel des del 2007 ha afectat greument la mobilitat d'entrada i de sortida de la Franja, així com la capacitat per comerciar.

Bé doncs de la Franja van sortir els membres de Hamàs que van causar el terror en una zona d’Israel. I a partir d’aquí es va desfermar la resposta d’Israel que com va dir un del seus dirigents -repetim- que amb l’atac de Hamàs es van obrir les portes de l’infern.

Foc, més foc, bombardeigs, territori arrasat i poques esperances que això s’aturi i s’entri per una via pacífica de negociació.

No és d’ara però que hi ha enfrontaments violents sense que cap dels bàndols tingui cap mena de voluntat de superar l’enfrontament per poder establir unes bases de convivència pacífica.

Cal apel·lar i reclamar a la comunitat internacional perquè s’impliqui en la resolució definitiva del conflicte. Aquest conflicte no es resoldrà amb contraofensives i més atacs a banda i banda.

I per més decepció constatem moviments tants cínics com que Rússia s’ofereixi com a mediador o veure els dirigents de Síria i Iran apel·lant al complimentat del dret Internació¡nal. Certament desconcertant i decebedor per la insolència que demostren.

I Europa tampoc ha filat massa prim, tot i que sembla que esmena la posició inicial i cada cop hi ha més veus que reclamen que la resposta sigui proporcionada i que es tingui cura de la població civil que procura sobreviure al marge del conflicte. 

Gaza està a la vora del col·lapse: més de dos milions de persones en aquest moment sobreviuen a intensos bombardejos sense aigua, llum, menjar, benzina… i sense tenir on anar i això no es possible beneir-ho i denunciar-ho és compatible en abominar de l’acció de Hamàs.

Tots més o menys n’hem parlat i hem suggerit tantes solucions com persones hi ha, hi ha propostes per totes els gustos però entretant caldria reclamar si la proposta de l’ONU que ha reafirmat en diverses ocasions el dret del poble palestí a un territori sota les fronteres definides abans de la guerra de 1967 o sia manté la posició d’un territori dos estats potser seria una solució  raonablement positiva.

Tots hi diem la nostra, però de poc serveix, perquè aquest és un tema de matisos, molts, de grisos, sense dogmes, sense apriorisme maniqueus.

Incapaços d’afegir més opinions, de sumar més condemnes i de contar impotències només ens resta implorar, clamar, suplicar, demanar que si algú ho pot atura que ho aturi ja!.