Més gossos que canalla

Han comptat els habitants de Barcelona i els ha sortit que hi ha més gossos que nens i nenes. Això passa, sobretot, perquè els han comptat, que si no, tots tan contents. A veure, que em jugo quatre canyes que a Osona hi ha més porcs que nens i que al Pallars Jussà han nascut més senglars que nadons però com que no ho compten, doncs feliços. Tothom s’afanya a reflexionar sobre els gossos i com en són de peludets i cuquis; l’ajuntament de Barcelona munta una enquesta per saber si s’han de distribuir d’altra manera els espais públics de lleure. Clar, pobres cànids. Ara, els nens estan en minoria i, en canvi, gaudeixen de més gronxadors. Però amb tot el xivarri, no he sentit a parlar del problema. El Problema, amb majúscula, que no és altre que l’índex de natalitat. No és l’excés de gossos, és la manca de canalla!

Per als qui ens dediquem a l’educació que hi hagi nens i nenes és bastant fonamental. No em veig d’educador de gossos, sincerament. I les dades són rotundes. Si al 2008 -darrer pic de natalitat- vam gaudir de 89.024 naixements, el 2022 es van reduir a 56.316. Per cert, que aquest 2022 el Penedès lidera el rànquing de disminució percentual amb un -5,2% seguit pel Camp de Tarragona amb un -3,2. La consellera d’educació treu la calculadora i compta quantes places escolars li sobraran d’aquí a sis, set, vuit anys; quants docents li sobraran, quants edificis… Els gestors de l’escola concertada també treuen la calculadora i a continuació la llencen al foc; es dediquen a muntar mòduls de formació professional, que d’això hi ha demanda.

Però el Problema hauria de ser percebut amb la mateixa gravetat per tothom, no només pels primers en rebre el cop. Una societat es basa en que hi hagi gent, una certa continuïtat. Benvinguts els immigrants, clar que sí, però millor si hi ha algú que els rep en català, oi? A més, el Problema no és només un problema aïllat, una contingència sense connexions. Evidentment, la baixa natalitat respon a una problemàtica social enquistada, fossilitzada en paraules quotidianes. Els joves no es guanyen la vida però no hi donem importància, el mercat laboral no funciona per a ells, la precarietat, l’habitatge… tot això tan sentit que ja avorreix desemboca en una edat de primera maternitat mitjana de 31,6 anys. I a partir d’aquí, poca fecunditat podem esperar. El Problema és també un símptoma.

Però la pregunta institucional és pels gossos. I la llei de Benestar es refereix als animals. Per què no hi ha una llei de Benestar humà? Sembla com si els animals tinguessin drets i, en canvi, els éssers humans tinguessin drets subjectes a la llei del mercat, drets de segona. No, no pot ser. Buf! Plega Jordi, que t’estàs posant massa distòpic!