Franciscanismes

El poeta i periodista Ernest Farrés Junyent (Igualada, 1967) acaba de publicar un llibre de poemes singular en el panorama literari actual: Franciscanismes (Stonberg), el setè llibre de poemes dels que ha escrit, entre els quals destaca Edward Hopper, que ha estat traduït a diverses llengües.

Franciscanismes és un aplec de quaranta peces inspirades en una de les figures més rellevants de l’Església que som els batejats, no només les jerarquies. És per aquest motiu que Francesc és un dels sants més estimats també per als qui són a la porta, o a centenars de metres lluny de la creença cristiana: la pobresa de Francesc no es limita a una vida austera. La pobresa de Francesc consisteix a fer-se petit i humil davant la majestat divina que el sant veu en tota la Creació com queda palès en els versos del seu Cant.

Una de les virtuts de l’Església és que, fins ara, sempre s’ha renovat des de dins amb figures carismàtiques com la de Francesc d’Assís (c.1182-1226). Austera fins als ossos, la figura de Francesc és resplendent i irradia poesia i bondat. Poeta, místic, amic de la natura, de la pobresa, de la simplicitat i de la claredat, a Catalunya ha inspirat poetes tan franciscans de cor com Jacint Verdaguer.

Tot i l’enorme atractiu humà del sant, la lírica franciscana, però, no és abundosa, se bé cap poesia de tipus religiós no ho és en els nostres dies postmoderns tan prims quant a espiritualitat. No sempre ha estat així, ja que amb motiu del VIII centenari del naixement de Francesc d’Assís, l’any 1983 la comunitat franciscana va convocar uns Jocs Florals amb una doble intenció: lloar el pobrissó d’Assís i, en els primers anys entusiastes de la democràcia, promoure una poètica franciscana en llengua catalana. En l’esplet de poetes participants hi ha, entre d’altres, les veus de Manuel Tort, Antoni Dalmau, Maria Àngels Anglada, Joan Sunyol.

Suzanne Giuseppi Testut, franciscana seglar i estudiosa del carisma de Sant Francesc, escriu al seu llibre Francesc d’Assís, profeta de l’extrem (Publicacions de l’Abadia de Montserrat) que «el coneixement espiritual i la finor psicològica» són trets característics del sant que ella anomena profeta de l’extrem per la radicalitat de la seva opció de vida, i que, salvant les distàncies, podríem trobar en personalitats d’espiritualitat profunda encarnada en el dia a dia com la de Simone Weil.

A través d’imatges poètiques molt visuals, als seus Franciscanismes Ernest Ferrés situa el sant en escenaris i fets que podem reconèixer en la nostra vida quotidiana. Un d’ells, per exemple, és fer-se el llit no pas de manera mecànica sinó tenint present cada gest, vivint cada moviment, posant atenció plena al que s’està fent com ara recomana el mindfulness: una pràctica meditativa que s’ha posat de moda a Occident a través del budisme. És una forma de contemplació en l’acció, o d’orar mentre es treballa.

Amb visió de l’heroic capteniment de Francesc d’Assís, en un dels seus poemes Farrés esmenta l’actitud de desaferrament, o deseiximent, també podríem dir, com a base de la pobresa franciscana, de l’abandonament de les coses que ens poden apartar de l’essencial com està escrit en el Manifest de Sant Francesc: «Que res no ens aturi, que res no ens en separi, que res no s’interposi» entre nosaltres i Déu. Alliberat de tot pes no sense l’esforç que comporta un despreniment tan integral de la persona, Sant Francesc ha esdevingut un exemple de la donació radical de l’ésser que ara, ben entrat el segle XXI, ha inspirat un conjunt de Franciscanismes en la veu nova, contemporània, d’Ernest Farrés Junyent que s’ha fet ressò de tantes i tan terribles pobreses com afecten les nostres societats opulentes, tan mancades, però, de compassió i enteniment.