El pacte de la desconfiança

Acabava unes reflexions sobre la situació política fa uns setmanes escrivint aquí mateix: Tot i que som partidaris militants de que hi hagi acord, ara per ara creiem -i esperem equivocar-nos- que anem cap a noves eleccions. Temps d’espera. Ja veurem, i el cert és quan escrivim aquestes ratlles cal dir que vam equivocar-nos perquè s’acaba de tancar l’acord i per tant caldrà ara seguir curosament el seu desenvolupament.

Pedro Sánchez està en una tessitura en que pot fer ús, dirigint-se a la seva militància de les paraules que Churchill adreçava al anglesos en una situació molt més greu, dramàtica i crucial, però serveix en la seva literalitat No tinc res a oferir sinó sang, treball, llàgrimes i suor". Tenim davant nostre un calvari del tipus més greu. Tenim davant nostre molts, molts llargs mesos de lluita i de patiment. Insistim que les circumstàncies ni de molt lluny són les mateixes sortosament, però Sánchez necessita que la seva gent li faci costat en aquest moment agònic com així ho han fet en la consulta sobre possibles acords.

El periple per aconseguir un acord per la investidura ha estat dur, tortuós i en ocasions fins i tot diríem que amb dosis d’impostura innecessària. Imagino en més d’una ocasió que els negociadors han tingut la temptació de engegar-ho tot a dida i dir, que vinguin uns altres i ja s’ho faran.

Ja se sap que arribar a un acord era un camí difícil per tothom perquè calia conjurar moltes voluntats i perquè, precisament, un dels elements claus en qualsevol pacte com és la confiança no existia, o, si es vol, estava molt deteriorada.

Per part de l’independentisme existeix una clara desconfiança amb el PSOE i potser en part tenen raó, però ni JxCat ni ERC tampoc són massa de fiar. Un repàs de les hemeroteques i fonoteques trobaríem afirmacions i negacions de tothom i contradiccions a totes bandes. Però la desconfiança existeix també entre els propis partits independentistes. La foto de Junqueras i Bolaños signant l’acord per la investidura, -acord prou interessant- sens dubte va fer mal a qui volia tenir el protagonisme gairebé total.

Però si és un acord per fer de la necessitat virtut com deia Sánchez, pot ser un pacte que duri ben poc. Per què qui garanteix que cobertes les necessitat de l’amnistia, els suports decaiguin havent aconseguit la mesura més polèmica i que genera més rebuig per part d’una part dels socialistes i també de molta més gent. I segons quina llista d’amnistiats hi hagi -diguis Laura Borràs, diguis Carlos Boye, diguis...- el rebuig serà major. La voluntat és acotar bé els termes jurídics però seria bo que no acabi semblant que ser independentista és com tenir patent de cors, i que no és de rebut, entenem, que el benefici sigui com allò del cafè per tothom al marge de condemnes o imputacions que res tenen a   veure amb l’ independentisme encara que ho ens vulguin fer creure.

La necessitat dels vots independentistes fa que hi hagi un gir radical que potser no es fonamentat tant en les conviccions polítiques, que també vull creure que sí, sinó per la necessitat de vots, però això és un aspecte bàsic de la democràcia, quan falten vots cal arribar a pactes per obtenir-los i ja sabem que pacte és sempre cedir en algues coses, el tema està en saber fins a on les cessions són assumides per part dels votants de qui cedeix més. De moment les xifres de les consultes internes dels partits que han pactat ho avalen de llarg.  

Segurament des de l’òptica de la política espanyola un dels objectius és refer la situació de la relació entre Espanya i Catalunya i retornar a la política allò que el 2017 i següents va traspassar de manera innecessària cap el món de la justícia. Retornar al sistema institucional forces que volgudament se’n mantenien en el llindar. Però aquest retorn a la política, al debat, a la contraposició d’arguments ve ara donat per la necessitat i potser no tant per la convicció i aquesta necessitat potser ha fet posar damunt la taula un debat que  calia fer sense la pressió d’una investidura i si amb més temps i amb tranquil·litat que no dona precisament la urgència de la conformació d'un govern. I encara menys quan veiem que des de l’àmbit judicial conservador llencen els atacs per terra mar i aire amb un exercici de cinisme, hipocresia,  populisme i de pocavergonya, amb acusacions fantasioses, quan el PP vol mobilitzar el carrer contra la decisió de l’amnistia i així veiem per exemple  Esperança Aguirre que va arribar a la Presidència comprant uns vots ara reclama tallar els carrers. Bilis, bilis poca cosa més. I per reblar el clau s’acceleren investigacions i imputacions difícils d’explicar, però el paper de les denuncies i dels atestats ho aguanta tot, i tot per evitar l’acord. I si encara no hi eren tots fent valer el clàssic “eran pocos i parió la burra”  algun sector de l’església s’hi ha posicionat en contra també.

A dia d’avui el pacte està fet però el tema està en saber si tot això anirà a favor d’una legislatura en que a més de l’amnistia (que essent important no hauria de ser el tot) es pugui  treballar en moltes més coses, amb més avenços socials que vagin en benefici de tothom. Està per veure, al darrera de tota aquesta energia gastada -i ben gastada- en l’amnistia no s’oblidi que hi ha molta gent que espera més coses al marge d’aquesta amnistia que l’acceptaran sense veure-ho del tot clar.

En el temps a venir en veurem els resultats i si ha valgut la pena el pacte.