Confiança minvant

La confiança és l’esperança que es té en algú o alguna cosa. Però aquesta esperança no és un sentiment abstracte basat en el no res, en tot cas s’ha de fonamentar en experiències anteriors que permetin pensar que s’hi pot confiar. 

Recordeu Rodríguez Zapatero? “Aprovaré l’Estatut que salga del Parlament catalan”: va fer-ho? No!

Us sona la Llei Mordaça? Sí, oi? I la promesa electoral d’eliminar-la? També? Doncs No, és encara una llei vigent, i han passat anys de la promesa...

I prometre actualitzar les pensions segons l’IPC i inventar-se un IPC mig per incomplir-ho però aparentant tot el contrari? Hi ha prou precedents (aquests són exemples, però n’hi ha molts més) per tenir desconfiança vers la paraula d’aquest PSOE. Un cop investit Pedro Sánchez, què faran? El relator podria aportar fiabilitat, però la seva “autoritat” per a què servirà? Tant els que governin com els que manen, els poders fàctics permanents, seguiran fent el que vulguin, dissimulant més o menys, amb millors o pitjor paraules, però ho faran...

No és aquesta l’única desconfiança que sento. No en tinc gens vers el PP o VOX, per exemple: mai els he tingut ni la més mínima confiança. Però en altres grups sí que n’he tingut i ara, o ja fa temps, que m’he adonat que no la mereixen. Quan es produeix una desviació tan gran entre el que es diu i el que es fa, quan s’accepta fer de comparsa en una taula on es fa de cambrer i es paga el beure, no puc tenir-hi confiança. Quan es parla d’independència i s’accepta aprofundir en l’autonomia, no puc tenir-hi confiança. Quan s’accepta ser ostatge i es ven com un èxit de negociació, no puc tenir-hi confiança.

La tan denigrada amnistia sembla que sigui un cas sense precedents a España, però en realitat n’hi ha hagut més enllà del 1978. Es diu que no està contemplada a la Constitución però se n’han aplicat tres durant la vigència de la Constitución. I curiosament Felipe González i Mariano Rajoy, dues de les veus més escandalitzades amb la proposta actual de llei d’amnistia, van ser els que les van signar. L’any 1984 Felipe González va donar una amnistia fiscal. El 1992, el mateix González, en va donar una segona, i l’any 2012 Mariano Rajoy va fer el mateix. Totes tres s’aplicaven per fraus financers. 

L’acord d’investidura, versió ERC, no va provocar gaires reaccions de “la caverna”, el de JxC moltes més. A mi ni un ni l’altre m’agraden, però alguna cosa deu tenir de millor el de Junts si indigna d’aquesta manera. Es parla tan de l’amnistia... Era una gran esperança que havia d’emparar a les persones que havien defensat el que era seu, el dret a decidir, una independència nascuda i fulminada en minuts o segons, un president en qui havíem posat les nostres esperances de futur. I sí, hi haurà “militars de graduació” que quedaran alliberats de càrrecs i de penes, però quants “soldats” seguiran entrampats per haver fet el que se’ls demanava: fer costat als polítics que ens havien de portar cap a la independència? Ara ningú té dret a desemparar-los. Els polítics s’han preocupat de si mateixos i dels seus semblants però, i les veus i els rostres anònims? I aquelles persones que se la van jugar fora de Catalunya per defensar el seu dret i subratllar la injustícia del que Catalunya vivia? I persones com Dani Gallardo? I les persones que han estat perjudicades pel fet de ser independentistes i exercir com a tals?

I la confiança va minvant, va minvant vers aquelles persones que n’eren dipositàries. Però hi ha confiança més enllà de del món dels polítics. Es parla de la investidura, però uns partits que es van presentar PARLANT d’independència, han de tenir ara com a objectiu salvar el govern d’España? España, sense Catalunya i Euskadi, tindria un govern de PP i VOX amb majoria absoluta: si no volem que España ens imposin un govern, podem nosaltres imposar-los-en un? Que és millor el PSOE que no el PP? Si aquesta és la seva filosofia, que no es tornin a presentar parlant d’independentisme, que parlin del que ja saben que raja: l’autonomisme.

Ho repeteixo? Hi ha confiança més enllà de del món d’aquests polítics.