Embolica que fa fort

Mentre espero la llista de ministres després de la promesa del líder socialista de complir i fer complir la Constitució (quina, l’actual o la que pugui sortir de tot aquest embolic de l'amnistia?) que ha explicitat davant d’un rei més seriós del que sol estar, començo a veure alguns núvols en aquest cel tan radiant que ens prometia el cap dels socialistes en nom dels vuit partits que han col·laborat a que l’allioli governamental acabés quallant.

Comencem pel núvol més gros. Aquest que augura que el Podemos del pràcticament oblidat Pablo Iglesias no serà convidat a la festa dels ministrables i perdrà els seients que ara té al Consell de Ministres. No serè jo qui li vaticini (altres ja ho han fet) un final com el de Ciutadans, però sembla evident que una maniobra d’aquesta envergadura, pel cap baix, pot tensionar la coalició de govern en la mesura que desestabilitza un dels seus membres. Per cert, concepte a no confondre amb la coalició d’investidura que, un cop fet oficial el nom del president de govern, torna a deixar als membres “externs”, les mans lliures per embolicar la troca tant com vulguin.

Clar que, si mirem l’actualitat de manera més global, potser hi ha un núvol encara més gran fora de l’àmbit del govern. El que està generant VOX amb la seva mania de convertir els voltants del madrileny carrer de Ferraz en una “rave” on cada vespre es reuneixen els nostàlgics de tots sabem que, per invocar els seus fantasmes personals mentre criden consignes de mal gust i fan escenificacions força penoses com la de les nines inflables.

Però no hauríem de perdre de vista que darrera de tot això, hi ha la pressió del nois d’Abascal que volen i fins i tot exigeixen al PP que, mentre ells converteixen aquella part de Madrid en una sucursal del Valle de los Caídos, Feijoo ordeni convertir el Senat en el fre de ma de totes les acceleracions democràtiques que Sánchez va prometre en el seu discurs d’investidura, posant així en risc, per la via de la impaciència dels “externs”, els acords que inclou cada pacte de coalició bilateral signat.

Junts per Catalunya ja ha ensenyat les dents tot fent saber que el seu pacte amb Sánchez està indissolublement lligat al compliment de les promeses signades, però també als terminis d’aplicació. Que l’incompliment d’un o altre suposaria, ai las!!, el trencament del pacte i, per tant, la retirada dels vots. I la resposta de Sánchez demanant temps per poder dur-ho endavant no sembla haver calmat els ànims. Encara que, a hores d’ara, imagino al president espanyol més tranquil després del sondeig publicat aquest divendres sobre les intencions de vot dels catalans. Com imagino també a la gent d’Esquerra Republicana, que començava a dubtar de l’eficàcia de la línia política de perfil baix del nostre govern, reconfortada per aquestes mateixes previsions de vot.

Un darrer element pot complicar tot plegat una mica més. Malgrat el to amable i distés d’Aitor Esteban, que dirigí quasi tot el seu discurs d’acceptació de Sánchez al PP de Feijóo, les indirectes sobre les exigències basques no hi faltaren. I vint-i-quatre hores més tard, el lehendakari Iñigo Urkullu ja ha deixat clar que l’amnistia segueix essent per ells una exigència irrenunciable. I un pas previ a l’exercici del dret a l’autodeterminació.

I és que convé -sobretot a Sánchez- no oblidar que el 2024 serà any electoral tant a Euskadi com a Catalunya. I que és molt diferent encarar aquest repte amb una llei d’amnistia aprovada al congrés espanyol, que amb un projecte de llei saltant cada dos per tres de poder en poder (del executiu al legislatiu, del legislatiu al judicial i del judicial a l’executiu).

Perquè, a més, a dia d’avui, podem “presumir” de tenir una coalició d’investidura i una coalició de govern, però potser, vists els recursos i manifestos que ens envaeixen, podem “presumir” una coalició d’acció en un país cohesionat i coherent?