Astúries? On és Astúries?

Hi ha una terra llunyana, a l’oest, rere les muntanyes i enfront del mar, on nens i nenes entenen el que llegeixen i escriuen raonablement. Ooohhh! Que potser la pandèmia va passar-hi de llarg? Noooo, van pringar com tothom. Que potser els ensenyen els elfs? Noooo, tenen docents sortits d’universitats com les d’aquí. Que són nens sense infància obligats a estudiar com opositors a notaries? Noooo, van a escola amb somriures, amb lleganyes o amb mandra com tothom. Llavors, on és aquest paradís? On han trobat la pedra filosofal escolar? A Finlàndia? A Suècia? Singapur? Portugal? Doncs no. A Astúries. Va, home! Astúries, amb dos codonys. Amb les vaques, el Cabrales i les mines de carbó tancades.

En els estàndards internacionals, els alumnes asturians milloren. Milloren des d’una situació que ja era envejable per als pobres catalans. És la comunitat autònoma amb major èxit escolar, compleix els objectius més ambiciosos marcats per l’Estat espanyol i també per la unió europea. En l’últim estudi PIRLS són els millors i a més amb trajectòria ascendent. Són resultats perfectament comparables amb els dels santificats països nòrdics!

Però ¿Per què s’organitzaven viatges a Finlàndia per veure el seu sistema educatiu i no s’organitzen a Astúries? ¿Per què Finlàndia -llunyana, fosca, culta, nòrdica- podia ser un exemple i Astúries -ibèrica- ens la presenten com una anècdota? No ho sé. Sospito que perquè el seu secret és com la poció màgica del druida Panoràmix, cosa de bruixots. O potser perquè Astúries és una terra mitològica hispànica presidida per un partit espanyolista, ecs.

En tot cas, quan els mags, bruixots, consellers, fetillers o experts de fundacions s’han pres la molèstia de mirar què passava a Astúries, els han respost amb dues paraules prohibides, una blasfèmia, una ofensa. No! Això no! Tapeu-vos les orelles criatures! Però què els van dir? Inversions reiterades. Que intervingui la Inquisició! No han fet retallades! No són veritables neoliberals! Ho sé, fa de mal sentir: gastar diners públics en educació és antinatura. Estigueu tranquils, no patiu, Catalunya no seguirà aquesta via. Aquí seguirem millorant (snif) invertint menys del mínim legal i gastant només el que ens regali Europa per comprar maquinetes a les multinacionals. La tradició pedagògica catalana és tan potent que Alexandre Galí, des de la seva tomba, ja anirà ensenyant tothom.