La treva

I, com sempre, m’adreço al diccionari per intentar que les paraules tinguin un únic significat, les digui qui les digui, mentre em ve al cap la imatge del guanyador de les eleccions argentines amb la serra mecànica a les mans i pontificant sobre la democràcia, la política i les relacions humanes.

Llegeixo en la nostra llengua “Cessació temporal d’hostilitats entre enemics que estan en guerra, per conveni de llurs caps, especialment si és de llarga durada”. I com que, per sort, visc en un país que té dues llengües, llegeixo també que una “tregua” és la “suspensión temporal de la lucha por acuerdo entre los beligerantes”. I com que al batxillerat vaig estudiar francès, tradueixo la seva “trêve” com una “cessació limitada i negociada d'activitats o d'hostilitats durant una  guerra o un conflicte”. Resumint, que perquè hi hagi una treva, abans hi ha d’haver un conflicte, una negociació i un acord per aturar-lo.

Les preguntes sorgeixen immediatament. Aquesta treva de quatre dies acordada entre Israel i Gaza (en realitat Hammas, que és qui impulsa la guerra des del cantó palestí) es pot considerar una treva de llarga durada? La teranyina d’interessos que s’ha creat en els dies previs pot considerar-se una negociació entre els bel·ligerants? Sobretot veient com la comunitat internacional es va posicionant de mica en mica i amb peus de plom per no empènyer cap de les parts a prendre decisions radicals. I veient com els que reben els mastegots d’aquesta confrontació, els ciutadans palestins de la zona, tenen com a única sortida el callar i acceptar les imposicions dels que manen a la zona on ells, fins ara, vivien. No en pau, però com a mínim, podent sortir a prendre el sol a la porta de casa. Els moviments migratoris “obligats” per la pressió militar, no semblen la resposta més racional a la petició d’una suspensió de la lluita que apaivagui els ànims dels contendents i obri el camí per una situació més estable i humanament acceptable. Com parlar de “cessació d’hostilitats” mentre els futurs refugiats circulen per uns passadissos controlats militarment on, en qualsevol moment pot saltar una guspira que ho engegui tot a can Pistraus.

Per acabar-ho d’adobar, mentre segueixo amb la reflexió, llegeixo que, mentre Hammas ha alliberat a 24 hostatges, Israel ha permès que 39 detinguts (dones i nois menors d’edat) abandonin les seves presons. Probablement intentant donar una imatge més generosa i “humanitària” que els seus rivals.

Perquè, agradi o no, el que sembla que estan fent els musulmans de Hammas i els sionistes d’Israel és una lluita mediàtica per desprestigiar internacionalment al rival. Només cal veure les imatges dels suposats túnels de Hammas sota l’emblemàtic hospital de Al Shifa, a Gaza, per adonar-se que el què es busca no és un acord per una treva definitiva sinó, en nom d’una suposada pacificació, la justificació del manteniment d’una acció reprovable i de la seva represa un cop acabada la treva. Sobretot, tenint en compte que, segons es fa circular, foren unes obres encetades i executades pels mateixos israelians ja fa alguns anys.

I clar, si t’anuncien una treva però cap dels bàndols aporta solucions i compromisos, o cedeix raonablement en les seves exigències, resulta difícil creure que pugui arribar la “cessació final d’hostilitats” que tots desitgem.

Però, potser hauríem de recordar aquella dita present en molts idiomes i que parla de la palla i la biga als ulls dels contendents. Perquè, per més que alguns destapin el cava per celebrar l’establiment de pactes entre les formacions polítiques de casa nostra arran de la constitució del nou govern, tampoc aquí es pot parlar d’una cessació total d’hostilitats entre els bàndols un cop aconseguit l’acord definitiu ratificat pels vots. Com a la franja de Gaza, també a casa nostra va de boca en boca la pregunta del milió: “Fins quan durarà aquesta bonança?”.

Però, siguem optimistes. Nosaltres, que en principi resoldrem el nostre problema votant, podríem ajudar als que ho han de fer abandonant la seva casa i el seu país.