La 'necessitat', també en la política

Quantes vegades donem voltes i voltes a una qüestió o a un problema, però com no hi trobem una fàcil sortida, l’aparquem sense més miraments.

Portem uns anys (44), en el període democràtic, que no sortim de voler trobar un camí que ens doni tranquil·litat per afrontar la relació de Catalunya amb Espanya. El camí ha estat i és pedregós, tortuós, estret i no trobem el vehicle adequat per el llarg viatge, però la democràcia  ens ha donat una oportunitat de refer ponts i mirar de posar-hi ordre a tot plegat. M’explico:

Les eleccions del 23 de juliol passat van aportar el valor de la necessitat. El resultat electoral va ser tant complexa que el PP, tot i ser el més votat, no va obtenir els escons necessaris per poder prendre possessió i governar. Aquest fet dona la possibilitat que el PSOE pot intentar aconseguir-ho, sempre que li donin suport la resta de  formacions existents deixant el PP i VOX a l’oposició. Una vegada obtingut acord amb SUMAR i ERC i la resta de grups que li donaran suport en la darrera investidura, queda per resoldre l’acord amb Junts, liderat pel president a l’exili Carles Puigdemont.

És aquí on rau l’escull, perquè d’aquest acord en depèn la investidura del president  Pedro Sánchez.

Per poder conviure, s’ha de pactar i això s’ha de fer mitjançant el consens. Aquí és quan aflora la necessitat. Pactar és cedir davant de l’altra, respectant no només amb qui negocies sinó també les Institucions, tant d’un cantó com de l’altre. Tothom vol més, no menys, i és lògic, però cal recordar que democràcia és pacte, és escoltar, lluitar i avançar conjuntament. Normalment sentim que davant d’un pacte ens diuen: han pactat, però cap de les dues parts n’estan contents al cent per cent..... La vida és així en la relació dels humans. Hem de tenir en compte que transitar és una obligació democràtica i, per descomptat, pactar no és de covards, tot al contrari, és de valents, sempre que es defensi l’interès general.

Vull acabar aquesta reflexió dient a títol personal, que sempre és més difícil rehabilitar que construir de nou. Rehabilitar implica també un valor de respecte al passat, però per escollir aquest camí s’ha de tenir  certa sensibilitat i coneixements suficients per enfrontar-se al projecte i, de vegades, costa trobar aquests cervells més dotats.

Ara, a qui li toca trobar l’equilibri a la situació és al M.H. Carles Puigdemont d’aplicar el significat de la NECESSITAT i la valentia del President Pedro Sánchez, controlant els equilibris de la Democràcia.

Cap fred, mirada llarga i valentia tot valorant el present.

Així ho veig.