Prendre el nom de Déu en va

En la sèrie Deu manaments, de Fragmenta editorial, els autors ha estat convidats a repensar grans temes de la nostra contemporaneïtat seguint un fil conductor: el decàleg mosaic. No es tracta, doncs, de limitar-se a meditar sobre el mal ús de la paraula Déu en el nostre vocabulari oral o escrit, sinó de veure com Déu és personalitzat atribuint-li trets humans, o utilitzat de manera instrumental fins i tot des de dins mateix de la religió en boca i fets dels seus representants,  que no sempre honoren.

En nom de Déu s’han fet, i es fan, per espant de la gent de bona voluntat, accions execrables quan no mortíferes. L’esperit de Déu hi queda ben abolit, però no sembla que això importi ni poc ni gaire per com aquestes accions es van repetint en el temps: engany, cinisme i hipocresia han cavalcat plegats al llarg de la història. Però igualment podríem veure la utilització del nom de Déu en va fent servir Déu com a excusa o de manera superficial, banal. Fins l’hora present, festes de gran significació religiosa com el Nadal que s’acosta es celebren per costum, per inèrcia, encara que cada dia siguin més pocs els qui creguin que fa dos mil anys va néixer Jesús el Crist (motiu de la celebració encara que no se’n sàpiga ni el temps ni el dia concret, estem parlant d’un memorial simbòlic), que a tenor dels Evangelis, amb la seva vida i obra va mostrar una manera de ser humana digna del seu nom, és a dir: acordant la vida amb el seu sentit transcendent.

En el Nadal es produeixen trobades familiars plenes d’aquella màgia i llum càlida que emergeix de l’aura santa del Nadó. Però molt sovint, i encara que sembli mentida, les purpurines i artificis que inciten al consum –aquests dies el màrqueting és molt actiu i atmosfèric- oculten el veritable sentit del Nadal, que és d’origen religiós, espiritual. El Nadal actualment és més una festa social que una festa cristiana pel fet que el cristianisme ja no és una religió hegemònica en el nostre entorn cultural com ho va ser en altres temps. Atenent a aquesta realitat contemporània, la celebració d’un Nadal que va desnaturalitzant el seu origen i la seva raó de ser és ignorada per tants ciutadans, potser per a algú no li semblaria una incongruència considerar les maneres desproveïdes d’espiritualitat cristiana formes de prendre el nom de Déu en va.

Sens dubte la subtilitat, la finesa espiritual d’aquest manament que la tradició eclesiàstica del cristianisme va adoptar de la Llei mosaica com a mesura preventiva a l’abús, o a la tergiversació del nom de Déu, convida a una reflexió més àmplia que afecta a tota la societat. Fins i tot en l’àmbit secular, banalitzar o corrompre les paraules qüestiona el sentit mateix de les paraules per com en un extrem estem immersos en la post-veritat, i en un altre extrem estem pressionats per fanatismes contra els quals alerta aquest manament que, dit d’una altra manera, és una recomanació ètica de no prendre el nom de Déu en va, extensiu a no banalitzar la paraula, o a pervertir-la confonent el seu sentit.

Jesús, que amb el seu arriscat exemple evangèlic va apostar per «la veracitat del llenguatge en si mateix, sense necessitat de fonamentar-lo en un absolut que en doni testimoni», «amb el taxatiu “digueu sí quan és sí, no quan és no”, dessacralitza el llenguatge donant-li plena autonomia», escriu Ignasi Moreta al seu assaig No prendràs el nom de Déu en va. I continua: «En temps de post-veritat, fer-nos plenament responsables de les nostres paraules obre una nova manera de relacionar-nos amb nosaltres mateixos i amb els altres», conclou.