Educació en fase de negació. Desmantellem el dogma

Definitivament estem en negació. El sistema educatiu està tocat, malalt, però encara estem en la fase de dir que no. No! No pot ser! No som nosaltres, és el virus! No! Tot va bé! És la pandèmia! No! Són els immigrants! No, no! Són els mestres que no en saben! Repetiu amb mi: no és culpa del govern, no és culpa del govern… Però, per què ens costa tant sortir de la fase de negació? Doncs perquè hauríem d’admetre una sèrie d’errades reincidents, hauríem d’acceptar responsabilitats, hauríem de donar explicacions, hauríem d’abaixar el cap, perdre sous i comissions. Recordeu que a Catalunya hi ha un discurs oficial contra el qual, de moment, no es pot exercir cap mena de crítica. El discurs rere el qual es parapeta tot aquest entramat d’interessos que poc o res tenen a veure amb l’educació. Caldrà desmantellar el discurs si volem deixar al descobert la farsa, la presa de pèl, la irresponsabilitat exercida contra els nens i nenes de Catalunya. El discurs es fonamenta sobre dogmes. Si negues un dels manaments provoques la rialla general condescendent. Els dogmes són tots ells falsos però compleixen la seva funció de disfressa:

a) Les noves tecnologies són bones. Tot el que prové d’una pantalla és innovador. Un infant amb una connexió a Internet ja ho té tot per triomfar a la vida.

b) Els llibres són dolents. Són cars i avorrits. Exigeixen un esforç inútil i propi del passat anomenat “llegir”. Tot el que abans es feia amb un llibre ara es fa molt millor amb un dispositiu electrònic. Una escola “sense llibres” és molt més atractiva que una escola amb una biblioteca ben nodrida, cuidada i viva.

c) El saber és una inútilitat perquè les noves tecnologies són bones i el fan innecessari. Tot el coneixement és a internet, no cal “baixar-se’l” a l’encèfal.

d) El treball cooperatiu i per projectes és una manera d’aprendre sempre positiva i de preparar per al món laboral. El currículum organitzat per competències és una eina moderna de progrés. Els continguts dels cursos estructurats com es feia abans han quedat obsolets perquè feien referència a sabers (veure apartat c)

e) Cal formar el professorat. O els inflem a activitats de formació absurdes i els tenim permanentment entretinguts amb burocràcia sociopàtica o se n’adonaran de la patètica burla neoliberal en la qual col·laboren sense voler-ho.

f) No es pot prohibir res. S’ha d’acompanyar i educar. Prohibir és el contrari d’educar. (Que si t’ho creus, deus pensar-te que vius en un falansteri anarquista i que prepares criatures per a una societat sense déu, ni pàtria, ni llei)

g) Suspendre és molt negatiu per als alumnes. Repetir curs ja ratlla el maltractament. Com han de suspendre si no hi ha sabers?

Mentre seguim sense qüestionar-nos els punts del dogma i algun altre que m’hauré deixat, no hi haurà esperança. Tot això és el que ens ha portat fins aquí, s’haurà d’enderrocar i edificar de nou amb altres plànols, no hi ha més remei.

Després de la negació hauria d’arribar la ira. Aquest és un bon motiu per no abandonar la negació per part dels responsables polítics d’aquesta desfeta. La ràbia per haver-nos deixat perdre un model educatiu que era dels millors d’Europa i ara és a la cua d’Espanya, haurà de canalitzar-se cap a un lloc o altre. Després dels primers intents amb les fórmules més variades per fugir d’estudi, ara s’està intentant carregar el mort sobre les esquenes dels mestres. Tancarem el cercle d’una forma poètica. Tu muntes unes lleis que enfonsen l’educació, jo les compleixo perquè no tinc més remei, l’educació s’enfonsa i la culpa és meva per haver fet allò que estava establert a la llei.