Fer els deures dels fills

No fa gaires dies, la periodista Olga Pereda confessava a El Periódico que feia els deures amb els seus fills. Un delicte flagrant, efectivament, segons alguns autoanomenats pedagogs. Es veu que si ajudes, que si et poses amb ell o ella i li vas indicant, no ets bon pare o mare perquè estàs inutilitzant el teu fill, l’estàs convertint en una persona dependent, insegura i irresponsable. Ja us avanço que el mateix pedagog serà perfectament capaç de dir-vos que si deixeu el vostre fill sol a l’habitació davant la pàgina dels deures, confiant exclusivament en la seva capacitat d’esforç i superació, no esteu complint el vostre paper com a pares i que hauríeu d’estar més pendents de les seves feines per tal que les valoressin i que fóssim uns agents positius dins el seu procés d’aprenentatge. I uns dies més tard, el mateix subjecte estarà recomanant que els nens a casa han de tenir més temps de joc i de qualitat amb els pares i, per tant, això dels deures millor ni tocar-ho. En fi, recomanar és de franc.

Estimada Olga, no t’hi capfiquis gaire. Fer deures, així, en genèric, sense una necessitat concreta de l’alumne, és filibusterisme professoral. Si a sobre, ens provoca un problema de consciència ja la cosa se’ns en va de mare. Filibusterisme estricte perquè representa que hi ha un professor que ha decidit quedar-se amb un temps que no és seu -sinó de la la família- i que més enllà de les hores que té assignades ha pensat que us en robaria una mica a vosaltres. Perdoni, aquest temps no és seu, no me l’administri.

Hi ha la idea estesa però mai demostrada que els deures serveixen per alguna cosa. En general, com en tot el que fa referència al món escolar, mestres i pedagogs acaben defensant allò que van viure. Si algú va fer sempre els deures, normalment troba que van molt bé. Els dona valor a partir de la seva experiència i li costa abandonar-los perquè formen part del seu bagatge personal. Si el professor no era dels qui complia religiosament, sinó que tenia un perfil més autònom i trobava que aquelles tasques eren suggeriments per a persones avorrides, doncs avui dia considerarà que no cal posar deures, que no aporten res, i que si de cas aportessin alguna cosa, llavors s’hauria de fer a l’escola i no a casa.

Hi ha fins i tot un corrent innovador que glorifica el paper dels deures fins a fer-lo protagonista: la Flipped Classroom o classe inversa. Els coneixements es busquen a casa i s’aporten a la classe on es fan les activitats, diguem-ne, divertides. Lectura i instrucció directa desapareixen de l’escola i es porten a la llar familiar. No sembla un muntatge gaire inclusiu o equitatiu, la veritat. Però és que els deures no ho són gens d’equitatius. Hi ha nanos que tenen una mare com l’Olga pendent d’ells i amb coneixements previs suficients per oferir una ajuda i n’hi ha d’altres que no la tenen. N’hi ha que tenen un professor particular i n’hi ha que no tenen ni un espai raonablement tranquil on estudiar.

O sigui que no us poseu pedres al fetge, qui posa els deures, sens dubte, no se n’hi posa ni mitja. Ajudeu el vostre fill amb tota la tranquil·litat del món i gaudiu de la tarda o bé sortiu en bicicleta i compartiu un bonic moment. Això és el que realment importa i el que tindrà una repercussió certa i demostrada en el futur.