Seiem i parlem

Només els estirabots de VOX, entestat en seguir drets, “prietas las filas” i resant el rosari quan arriba el vespre, trenca aquesta aparent unitat de la nostra classe política, resposta a l’opinió majoritària de la ciutadania que els demana: “Seieu i parleu”.

Però, quan mires una mica la lletra petita que es genera al voltant de la petició, es veu amb una certa claredat que tothom porta una segona intenció amagada.

Si comencem pel PSOE, sembla força evident que tot plegat es fa , per la seva part, per rendibilitzar la recent transferida presidència de la Unió Europea de cara a les properes eleccions de la primavera. Destacant allò que es considera positiu i amagant allò que podria contribuir a restar-los vots. Forçant una mica però sense arriscar massa.

Per la seva part, el PP centra la seva política més en els aspectes formals que en els continguts, preguntant-se més pel qui, on, quan o perquè, que pels temes a tractar, és a dir en el què. Intentant posar en evidència el seu caràcter d’interlocutor principal, també de cara a les eleccions a la Unió Europea, tot esperant una millora en els seus resultats que ajudi a decantar una mica més la nostra Europa cap a la dreta.

El tercer en discòrdia, Sumar, conscient del seu paper secundari però amb moltes coses a dir, sembla donar per bones totes les opcions i es centra més en els continguts dels possibles acords, novament amb la vista posada en les futures eleccions europees, sobretot després de l’esbatussada amb la dissidència interna de Podemos.

Al costat d’aquest bloc de partits que podríem definir com nacionals per la seva implantació (més o menys important) a tot el territori, apareix el grup que podríem qualificar com nacionalista, bàsicament per la seva implantació “nacional” que a Madrid prefereixen adjectivar com a “regional”. Aquí, les intencions semblen diferir dels nacionals en la mesura que a Euskadi, Catalunya i, en part, Galicia, es dona una importància predominant al tema de la independència, ja sigui amb amnistia, indult o fins i tot independència. Amb el doble objectiu de millorar resultats a les europees però també en el de aconseguir més competències pel que els altres partits consideren just una autonomia. Ja veieu que Galicia ja ha mogut fitxa.

I clar, vista la necessitat immediata de vots per aconseguir tirar endavant la legislatura just començada, mentre en l’àmbit nacional les discrepàncies son formals i quasi versallesques (On ens trobarem? Quan ens trobarem? Qui ens trobarem?), en aquest nivell “autonòmic”, els ganivets volen més baixos. Per més que el PSOE, amagat darrera la rialla més o menys forçada de Pedro Sánchez, vulgui donar la sensació de tenir-ho tot controlat.

Perquè, tot i que els partits que van donar suport a la coalició PSOE-SUMAR no semblen disposats a dur la discrepància fins a la ruptura, sí que es va evidenciant que, un govern “a cambra lenta” que es dediqui a fer reunions prèvies per debatre el qui, el com i el quan, bandejant allò que, no molestaria a ningú atès que permetria donar l’aparença d’estar treballant sense descans tot i les vacances nadalenques.

Però convindria no oblidar que el PP té la majoria absoluta al Senat i que, per tant, té capacitat d’aturar -o com a mínim retardar- l’aprovació dels acords que es prenguin al Congrés entre la resta de partits. I que té, amb el suport de VOX, el poder a algunes de les autonomies més poderoses. I això, agradi o no, li dona una certa quota de poder tot i que no és un poder per crear i manar sinó per obstaculitzar i frenar. Una situació que, degudament manipulada, pot donar al contrincant un cert avantatge de cara a futures confrontacions electorals.

D’aquí que el “seiem i parlem” del PP també hagi tingut resposta afirmativa per part del PSOE. Però amb un cert recel que s’evidencia tant bon punt obren la boca. Mentre nosaltres, els ciutadans, “seiem i esperem”.