Soc pas poeta, jo!

El llibre s’acompanya d’un pròleg del director de la col·lecció, Jordi Cervera Nogués.

En el capçal de Soc pas poeta, jo!, Joaquim Pijoan es refereix als seus poemes com a no-poemes, i dona a comprendre que qui els ha escrit és Quimet Romanyà, un jo poètic que no és altre que el mateix autor, però en la seva «ombra adolescent», la qual cosa fa llençar de cap a la lectura el lector curiós. Així, d’entrada sabem que en els anys seixanta Joaquim Pijoan va escriure poemes que acompanyaven el ramell de muguet que oferia a les noies en flor en la seva «llavors tan bucòlica Vall d’Aro natal».

«Els temps estan canviant», deia Bob Dylan, i de quina manera ho han fet fins a vegades fer-los del tot irreconeixibles. Aquell món només el pot retornar la memòria perquè la realitat li ha passat per sobre esborrant-ne la fesomia. Ara bé: ningú no oblida mai el primer amor ni el marc que el va acompanyar i més encara si no s’ha materialitzat mai, i parlo per mi, però potser també per en Joaquim Pijoan. Aquell sentiment de descoberta de l’amor en la seva dimensió més pura queda gravat no només en la memòria sinó també en el subconscient i, si un dia ens és donada l’oportunitat, reverbera. Per amor escrivim, doncs, perquè és a través de l’amor que ens relliguem a la vida.

L’estil literari de Joaquim Pijoan en aquest llibre és del tot original respecte de la literatura que ara es fa, sovint ben feta, però adotzenada, la qual cosa fa indistingibles unes veus de les altres. Els poemes que es llegeixen a Soc pas poeta, jo!, són originals en la seva qualitat de retorn a l’origen: és a dir, a un mateix, tal com deia l’arquitecte Antoni Gaudí, la qual cosa vol dir, insistim-hi, engendrada des de si mateix, des de la interioritat més genuïna, més profunda de l’ésser. Així trobem poemes d’una gran subtilitat perceptiva quant a sentiments i pensaments, així com trobem la reflexió de l’entorn en el mirall de la realitat en la seva expressió més nua. En aquest discurs en què a vegades l’autor hi cus reflexions filosòfiques des de la quotidianitat, no hi manquen poemes que deixen fluir la fina ironia d’aquell que alhora que es veu a si mateix veu la realitat en la doble percepció dins-fora: tot un exercici de contemplació que dona els seus fruits també a través de la paradoxa: «Hi ha dies com avui,/ en què tot em sembla molt kafkià/ excepte Kafka».

Joaquim Pijoan s’escriu en cada poema que escriu, com en realitat es dona sempre en el fet d’escriure prengui aquest la forma que prengui, i com més retòric es mostri el discurs més es veu la màscara de l’autor, de la mateixa manera que com més transparent es mostri més sincer és percebut el seu autor.

Joaquim Pijoan empra amb convicció la sinceritat com a eina literària perquè no vol altra cosa per a ell mateix com quan escriu el seus diaris. Quant a la seva arquitectura, el llibre Soc pas poeta, jo! Pren la forma i l’ordre d’un dietari que el lector va seguint: diumenge, dilluns, dimarts, dimecres, dijous, divendres, dissabte... fins arribar al darrer poema en el qual es dirigeix al poeta que hauria volgut ser Quimet Romanyà, ara, però, amb l’experiència vital i literària de Joaquim Pijoan.