Cartago Vetus−Olèrdola, la ciutat perduda

Al segle II a dC, el geògraf Claudi Ptolomeu, en la seva Geografia, escriu: “... més a l’est d’aquests pobles hi ha els ilercavons i les seves ciutats interiors: Cartago Vetus, Biscargis [...] Sigarra, Dertosa...”. Així comença aquest magnífic llibre il·lustrat (un còmix) d’Oriol Garcia Quera, que ens informa sobre la qüestió. Cartago Vetus. Col·lecció Traç del temps. Rafael Dalmau editor. 2023

Cartago Vetus, hauria estat una de les cèlebres ciutats cartagineses del nostre territori antic, l’Ilercavonia i la Cossetània; actuals demarcacions del Mestrat i els Ports de Morella, Montsià, Ribera d’Ebre, Camp de Tarragona, i el Penedès històric. D’aquestes ciutats dels vells pobles mediterranis se’n va perdre la memòria. Molts segles després, al XVI, quan el geni dels intel·lectuals il·lustrats, aconseguí identificar la mil·lenària Dertosa en la nova Tortosa, i l’arcaica Sicarra en el nom de la comarca de la Segarra, un d’ells, el bisbe Joan Margarit (1545) gosà situar la críptica Cartago Vetus a la nostra comarca, a la Vila Franca del Penedès. Però encara no serà fins un parell de segles després (a mitjans del s. XVIII) que el reverend Jaume Pasqual, l’il·lustrat Prior del convent de Bellpuig de les Avellanes, autor d’unes memorables ‘Monumenta Cataloniae’, que acompanyat per l’intrèpid cavaller vilanoví Francesc de Papiol, van aventurar-se a pujar fins a l’enlairada calma on s’assentaven les monumentals ruïnes d’una vella ciutat, les quals el bisbe Margarit havia identificat com l’oculta Cartago Vetus cartaginesa.

Però encara hauria de passar més d’un segle fins que a finals del segle XIX els membres de l’Associació Catalanista d’Excursions Científiques, tornessin a interessar-se per les alteroses ruïnes del que es continuava identificant com les restes de la perduda ciutat púnica de Cartago Vetus. I van ser, precisament, els esforçats socis d’aquesta associació excursionista i els seus successors qui, tutelats per la Mancomunitat de Catalunya i el seu Servei d’Investigacions Arqueològiques, els qui van tancar la qüestió iniciant treballs de cales arqueològiques i científiques al peu de les ciclòpies muralles que senyorejaven la calma dalt de l’enlairat cim. L’exitós resultat d’aquelles excavacions portà, per fi, a identificar l’avial i suposada Cartago Vetus dels cartaginesos, com la mil·lenària i històrica ciutat dels ibers cossetans, Olèrdola. Resultà així que aquelles colossals ruïnes dalt la muntanya, havien hostejat, durant segles i segles, primer, els primitius pobles ibers, després els seus descendents iberoromans, després els gots, els andalusins, i finalment aquells que més tard esdevindrien els catalans medievals.

Aquesta és la bella i engrescadora història que ens relata amb preciosisme Oriol Garcia Quera, autor del text i les il·lustracions. Història èpica del nostre territori, el Penedès històric. Olèrdola, els últims habitants de la qual esdevindrien els futurs penedesencs escampant-se per tot els territori de les actuals comarques del Penedès i el Garraf. Olèrdola va ser l’eminent ciutat de Mir Geribert, senyor de la marca (la frontera), que en les primeres dècades del segle XI prengué el títol de Príncep d’Olèrdola amb pretensions sobre les terres que del Llobregat fins al riu Gaià, que podrien haver estat el no nat comtat del Penedès. Aquest nou comtat hauria reeixit sota la sobirania de Ponç Berenguer, fill de Ramon Berenguer I, comte sobirà de Barcelona, Osona, Girona. Però aquesta és una altra història que, per cert, també ens narra el mateix Garcia Quera en Terra de frontera, Olèrdola, 1058. De la mateixa col·lecció.  

Jo aquí, a aquells que us interesseu pel nostre passat heroic, i per un futur no menys heroic, goso recomanar-vos el llibre que encapçala l’article: Cartago Vetus, la ciutat perduda.