Núvols d’arena

Núvols d’arena... i de seguida veiem la primera imatge que ha inspirat aquest haiku de María de Luis, nascuda a Calatayud, però que des del 1978 viu a Cornellà de Llobregat: «Nubes de arena/ en la distancia polvo/ que se dispersa». Ja de per si el núvol d’arena suggereix un fet passatger que s’acaba de confirmar amb els dos versos que conclouen l’haiku: l’efímer de tota realitat.

La percepció de l’efímer és una de les característiques de l’haiku, aquesta forma breu pròpia de la poesia japonesa que condensa en tres versos distribuïts en l’esquema 5/7/5, un fet contemplat: «Lejos, el viaje/ se muestra en el camino/ como una sombra»; una impressió subjectiva: «Mi corazón entre nubes/ paloma blanca»; o un estat d’ànim: «Siento el otoño/ dentro del cuerpo/ como una nube».

Aquests tres haikus de l’exemple tenen els núvols com a protagonistes en el llibre d’haikus de María de Luis, Nubes de arena (Huerga&Fierro editores). María de Luis és una poeta consolidada que conrea l’haiku empeltada d’aquest aire oriental que ha calat tan fons en la seva poètica, essent ja autora de diversos reculls com El vuelo de las mariposas o Viento de otoño.

Què té, l’haiku, que tant atrau? Si bé qüestions de llengua i d’escriptura ens separen del magma matricial de l’haiku, és l’esperit de l’haiku el que incita un autor, en aquest cas una autora, a escriure’n. Sembla mentida com nosaltres, hereus dels alfabets analítics d’Occident, podem superar aquesta barrera i escriure a través d’imatges com es fa en l’haiku com en aquest exemple breu, brevíssim, de María de Luis, i, això no obstant, d’una gran potència visual: «Entre las moreras/ el verano», i en un instant ens situem en aquest moment de percepció entre el fruit d’estiu i l’ambient tòrrid de l’estiu.

En tres versos la percepció integral de tota una estació, com en aquest altre haiku: «Como una nube/ las mariposas llegan/ en primavera», o la feresa de la vida en aquests dos versos: «Doble filo/ la vida como una espada». I no necessitem que se’ns digui res més: per l’efecte de les paraules-imatge ens situem en aquest pla de la realitat.

La natura i els seus fenòmens no ens resulten mai neutres, als humans, ens hi emmirallem tant per descriure estats d’ànim com per evocar la bellesa o la feresa de la natura que ens fa gaudir o témer. Però encara hi ha més: hi ha la percepció del transcendent en l’immanent. És així com una sensació de la sacralitat de la natura impregnen els haikú de María de Luis: «Pétalo o flor/ como átomo puro de la vida».

Amb Nubes de arena, de María de Luis, ens trobem amb un llibre de maduresa d’una autora sensible a l’estètica oriental que tant s’avé al seu tarannà íntim, personal, que troba eco en la natura en la seva més pura qualitat, fressant tothora la sacralitat de l’existència: «Pequeña flor/ mi pensamiento es tuyo».