Embolica que fa fort

El resultat ha estat relativament clar, però sense deixar de transmetre en tot moment una sensació de fragilitat que el podria fer saltar pels aires amb relativa facilitat.

Cert que, en paral·lel, s’estén també un cert convenciment que aquesta situació un pèl caòtica i força complexa, és l’única que ens permetrà esquivar unes noves eleccions generals que ningú sembla voler, pensant segurament en les autonòmiques i europees que podran donar alguna pista sobre el futur del nostre país.

Però aquestes 3 propostes generals que el govern PSOE-Sumar ha aconseguit tirar més o menys endavant en aquest debat i que li permetran preparar els pressupostos, han posat en evidència que no tot és ideologia. Que també hi ha discrepàncies entre poders de l’estat (cal recordar el maremàgnum judicial?) i entre diverses parts de moltes estructures (cal recordar les dissidències d’alguns presidents autonòmics de les postures globals del seu poder central?). Per no parlar de les possibles coalicions o pactes entre partits que ha propiciat situacions com la del País Valencià amb el conseller de cultura torejador que ens va deixar a tots petrificats.

És evident, doncs, que les tres propostes que el govern sotmetia a discussió i votació, penjaven d’un fil. Sobretot quan es feien paleses les diferències de comportament de Junts per Catalunya i els continuadors del Podemos de Pablo Iglesias. I ja vàrem veure com va acabar tot plegat. Amb l’abstenció de darrera hora de Junts que tothom donava per entregat a la voluntat del govern central, i els vots en contra dels socis del govern de Podemos en la votació de la proposta legislativa sobre la millora de les condicions dels aturats que va resultar rebutjada mentre les altres dues, la de les mesures anticrisis i la del calaix de sastre, batejada com “proposta òmnibus”, amb la digitalització de la justícia, l’increment de la productivitat en la funció pública, la modificació de la llei del mecenatge i l’alteració del marc jurídic que ens ha de permetre ingressar els 10.000 milions d’euros provinents dels fons europeus, tiraven endavant. Tot fent-nos posar vermells mentre presumíem de ser una de les puntes de llança d’Europa cap al futur.

Perquè en aquest àmbit, el sentiment de ridícul no era tant conceptual com procedimental. No es tractava tant de demostrar que els grups polítics tenien les idees clares, com de fer palès que sabíem on anàvem i que el possible camí estava molt ben definit i controlat.

I els fets han demostrat que aquest camí estava plegat d’improvisacions o, com a mínim, de situacions resoltes sobre la marxa. Començant pel desplaçament del debat i votació a les dependències del Senat que alguns han interpretat com una lliçó al PP que hi té majoria absoluta però que no pot exercir si no és en maniobres dilatòries. Una decisió motivada per la “renovació informàtica” del Congrés i que, pel que sembla, no va tenir en compte que el nombre de senadors -i de pupitres- és inferior al de diputats, deixant-ne alguns en mans de la votació telemàtica que, en ser instantània i global, va col·lapsar el sistema provocant un empat irreal que va obligar a repetir la votació pel sistema de tota la vida. Passant llista als diputats.

Com també em sembla procedimental reduir a tres les propostes agrupant les menys cridaneres en la “proposta òmnibus” que, de fet, es transforma en un “totum revolutum” que permet convertir-la en un guirigall on uns parlen d’alls i els altres de cebes, segons els hi convingui. 

Però no ens hauríem de dur les mans al cap. És el tarannà habitual d’aquests temps de treure’s les puces del damunt al preu que sigui. O no és escandalós que l’accident a les costes gallegues del vaixell “Toconao” del 8-XII-2023 es notifiqui a la Junta de Galicia el 3-I-2024? Que es parli de 80 sacs recollits amb un cert cofoisme quan sembla que el contenidor (dels altres cinc amb plàstics i altres residus no en parla ningú) en duia 1050? Que es proclami que s’han recollit 80 sacs (es diu que 40 per un únic ciutadà) i no es parli dels 1500 k d’altres plàstics que s’han recollit? Llegir per creure.