Les dues vies

Amb el llibre Les dues vies (Arola Editors), Raimon Arola ens aproxima pel camí de la seva poètica, iniciada en els seus llibres anteriors, al seu viatge de recerca espiritual per trobar el sentit que els antics van donar a un símbol universal que es visualitza en la lletra grega ípsilon, la lletra «Y».

I per iniciar-nos en la lectura, Arola escriu al seu pròleg: «Emmanuel d’Hooghvort el comenta amb les paraules següents: “La lletra Y era per als pitagòrics el símbol de la discriminació [entengui’s també discerniment]i de l’elecció. Era el símbol d’Hèrcules a la cruïlla dels camins. Els dos corns de la Y evoquen els dos camins possibles continguts en la mateixa lletra, a saber: la via de l’esquerra o sentit sinistre és la via llarga per la qual un gran nombre es perd; l’altra és la via de la dreta, estreta i espinosa, per la qual un petit nombre se salva. Aquesta darrera és la de la gnosi, tan desacreditada, i amb raó...”».

La via ampla i la via estreta sempre són davant dels nostres ulls en les nostres decisions. Sabem que la tendència majoritària és agafar el camí ample, el de la facilitat, el de la comoditat, el de deixar-se anar pel rost a vegades fins a la irresponsabilitat i tot. La via de la gnosi: la del coneixement, la de la saviesa, és la via estreta i espinosa que pocs agafen perquè demana posar en moviment qualitats de l’ànima com la voluntat, el treball, la paciència i la perseverança, així com demana avançar amb decisió i no sense esforç pel «camí de la perfecció», tal com el va conceptuar Teresa d’Àvila en els seus escrits. El camí de la saviesa està desacreditat no pas perquè no tingui crèdit: se sap que la saviesa té valor fins i tot per raons tan prosaiques com la utilitat: el bé fa bé com el mal fa mal. El camí de la saviesa el volen desacreditar els qui van pel camí ample i miren d’empastifar la validesa del camí estret del qual en saben prou el valor. Així ha estat en altres èpoques, però ara més que mai: la bondat i l’honestedat, qualitats de la intel·ligència humana, són menyspreades per considerar-les càndides, ingènues.

Emprendre una meditació sobre el sentit últim de la lletra Y en els nostres temps és una gosadia tant intel·lectual com espiritual perquè no és el camí fàcil ni el camí comú, si bé el poeta Raimon Arola no podria fer altrament sense trair el seu anhel més profund a l’hora d’escriure: el camí que ha pres la seva poètica forma part de la seva elecció personal en la cruïlla de la Y, i, amb consciència de la tria, abans de començar ja sap què trobarà i haurà de plànyer: «A la plaça de la gran ciutat/ plouen enveges i disputes/ llampeguen les ambicions,/ el vent s’enfureix d’odis.» Però el més trist és adonar-se que «als humans els agrada la seva misèria/ els sembla comuna, quelcom inherent». I no, no ho és, inherent, aquesta misèria de l’esperit: és volguda. Misèria espiritual que en el seu grau extrem duu a la ‘mort’ de l’ànima.

«Els poemes volen ser un acostament al misteri de la soca comuna de les dues vies, que és, inevitablement, la vida rere la mort», llegim als crèdits de Les dues vies, de Raimon Arola. La soca comuna dels humans, segons el relat bíblic, és l’adàmica i de la qual segons anota Emmanuel d’Hooghsvort, poden sortir Caïm o Abel. Fa pensar, i molt, aquesta soca comuna, ja que el símbol de la Y apunta directament al cor de les nostres vides i la direcció que prenem a l’hora de transitar-hi, sabent com sabem de la nostra imperfecció d’arrel. D’aquí ve l’esforç per alçar-nos del fang dia a dia, i fer de manera continuada, perseverant, el camí dreturer que alimenta l’ànima, que la salva.