Fem un pensament

Ara el Ministerio de Trabajo ha consensuat amb els sindicats majoritaris una millora del Sou Mínim Interprofessional (SMI), que incideix sobre pensions i ajudes públiques. Però la patronal no ha signat l’acord. Dins d’aquesta negociació la posició dels economistes neoliberals és d’afavorir una involució enfrontant  les necessitats del joves que tenen treball precaris amb les del col·lectiu pensionista.

El SMI, (ara 1.134 euros / mes) contribueix a contenir les inquietuds que provoca el mercat de treball i afavoreix les millores de retribucions, ja siguin laborals, pensions o assistencials. Aquest SMI arriba a uns dos milions de treballadors que no queden acollits per cap negociació col·lectiva, i és tan mínim que es converteix en un referent legal. Més de 3 milions de persones sobreviuen amb una pensió de jubilació inferior al SMI. Prop de 2 milions, la majoria dones, cobren una pensió de viduïtat encara més miserable.                                                             

Els anys 2012 i 2014, amb governs del PP, el SMI ha estat congelat; entre 2019 i 2023, govern PSOE i Sumar, el SMI ha augmentat un 46,75%, de 735 euros a 1.080. També les pensions i els diners destinats a pal·liar els problemes econòmics ocasionats per la crisis capitalista i la pandèmia Covid-19 han seguit un camí semblant. La CEOE va refusar les millores de 2021, 22 i 23 que Gobierno i CCOO i UGT havien acordat , però les profecies tremendistes de la CEOE no s’han complert i el pas del SMI a 1.080 euros no ha destruït ocupació sinó tot el contrari.

Perquè el SMI no perdi poder adquisitiu convindria revalorar-lo de manera automàtica i justa, sense cap procés de negociació, però aplicant un índex real, no teòric, com passa amb les pensions.

Entre els economistes neoliberals s’acusa el col·lectiu pensionista de la precarietat laboral que troba la joventut: a La Sexta Xplica es deia que amb pensions altes la joventut no pot aconseguir retribucions dignes perquè havien de cotitzar a la Seguretat Social per finançar les pensions. Argumentar això és ignorar que les pensions no són un sou que cau del cel sinó que són un sou diferit que ja s’ha cotitzat durant la vida laboral (IRPF). Aquests economistes ignoren també que un terç del total de pensionistes, vídues especialment, no arriben a cobrar el SMI, i que cal equiparar la pensió mínima amb el SMI. 

La discussió no ha de ser contraposar pensions de jubilació amb sous juvenils magres. El que cal és emprendre polítiques que combatin la precarietat laboral, que afavoreixin l’ocupació digna dels joves i encarin decididament problemes que els afecten, com el de la vivenda. La millor ajuda social, a tots nivells, és crear les condicions necessàries per fer que l’ajuda sigui innecessària.

Tampoc és cert que les millores que s’apliquen  a les pensions es deguin al fet de ser més de nou milions el nombre de pensionistes, és a dir, votants. La millora de les pensions s’ha forjat amb una lluita generalitzada i ferma que el 15 de gener de 2018 va convocar milers de pensionistes a diferents ciutats de l’estat espanyol per fer front a les actualitzacions del 0,25% que Rajoy havia fet durant dos anys seguits. I les manifestacions es van repetir el 17 de març, amb el subratllat de les marxes sobre Madrid empreses des de Rota i Bilbao. La revaluació de les pensions neix d’aquests fets: actualitzacions segons l’IPC mig, que encara que no és el real, sí que és millor que el 0,25%. Això demostra que les millores depenen de la voluntat política del govern, i passa el mateix amb les condicions laborals dels joves o amb el SMI.

Si no es produeix un relleu generacional que defensi els drets i les llibertats, el progrés social quedarà estancat; la conquesta de l’estat del benestar recula. Es pretén substituir la lluita de classes per una lluita entre generacions que dificulti el moviment reivindicatiu enfrontant els joves amb els seus pares i avis. Són els joves els que han de gestionar el futur, unir-se en una causa comuna per assolir unes millors condicions de viuda. Caldria transformar els sistemes de producció, moltes polítiques públiques, la relació de les persones amb la naturalesa... si es vol assolir un model real de benestar d’acord amb els reptes socials del segle XXI.

La joventut és capaç de fer-ho, però l’impuls que es dóna a l’individualisme  fomenta competir en lloc de cooperar, i això minva força qualsevulla possible moviment. Caldria un nou 15M i recordar el títol de dos dels llibres que va escriure Stéphane Hessel: “Indigneu-vos”- que es té més o menys present -, però sense oblidar el segon, “Comprometeu-vos”. Ens comprometem TOTS? Fem un pensament!!!