60 anys d’una memorable visita del Barça al camp del Vilanova (gener de 1964)

Durant la fosca i llarga etapa franquista cada població havia de celebrar, de manera obligatòria, l’anomenat Día de la Liberación coincidint amb la data de l’entrada de les forces d’ocupació franquistes. A Cubelles i Vilanova i la Geltrú la data en qüestió era el 21 de gener i, com a tot arreu, sobretot en els primers anys, es realitzaven actes d’exaltació d’aquell infame règim al costat d’una programació, diguem-ne, més lúdica. Així, arribats al 1964, aquell any les celebracions van tenir encara un caràcter més solemne, ja que el franquisme va voler commemorar el vint-i-cinquè aniversari de l’acabament de la guerra amb l’eslògan “25 años de paz”. Es tractava d’un autèntic rentat d’imatge que la veu de Raimon va saber replicar en una de les seves millors cançons amb la frase “de vegades la pau no és més que por”.

Per als nens, aliens llavors al pervers significat de la citada festa, l’important era que no havíem d’anar a escola i aquell 21 de gener de 1964 alguns cubellencs de la meva edat (12 anys) teníem un bon motiu per desplaçar-nos a Vilanova –cosa que ja fèiem els altres dies per anar a Can Culapi– a presenciar l’encontre amistós que el Barça disputava contra el Club de Futbol Vilanova. Hi ha partits que es recorden tota la vida i aquest, per mi, és un d’ells. Era la segona vegada que veia el Barça en directe (havia estat al Camp Nou l’any anterior) i la primera en què tenia els jugadors tan a prop. Recordo que a la mitja part vam anar a saludar Foncho, que va deixar el terreny de joc abans d’hora per una lesió i que ens va etzibar irònicament una frase que mai no he oblidat: “¿Quién rompió el cristal de la escuela, vosotros?”. Alguns vam pensar, “i aquest, com ho sap això?”. El bon lateral canari va ser substituït aviat per Àngel Mur, jugador del Comtal i fill del massatgista blaugrana del mateix nom. Anys més tard (1973) el fill rellevaria el pare en aquesta tasca.

El Barça era el líder de la Lliga en aquells moments, amb dos punts d’avantatge sobre el R. Madrid, que acabaria emportant-se el títol, com passava habitualment en aquella època. El Vilanova, per la seva part, anava malament i acabaria perdent la categoria, Tercera Divisió, que havia assolit per primer cop la temporada 1959-60. Pere Barberà presidia el club, que durant el campionat va substituir l’entrenador, l’exjugador de l’Espanyol Cata (Vicenç Balaguer), per un altre antic espanyolista, ni més ni menys que Marcel Domingo.

L’entrenador blaugrana César Rodríguez alineà l’equip suplent, sí, però set d’ells eren internacionals encara que alguns ja bastant veterans, com era el cas de Joan Segarra, el “gran capità” per antonomàsia del club blaugrana. Més enllà del joc, el Camp Municipal s’omplí de gom a gom per presenciar aquell partit en què fins i tot registrà la presència del president blaugrana, Enric Llaudet. El Mundo Deportivo, l’endemà, oferia una extensa crònica del matx, signada per Joan Papiol Ivern, que constava com a corresponsal del diari. El popular Papi, un barcelonista de soca-rel, va ser president i un dels homes forts de la Penya Barcelonista de Vilanova –la sala d’actes de l’entitat porta actualment el seu nom–.

El cert és que el partit va ser, sobretot, una autèntica exhibició de l’uruguaià Luis Cubilla, tres vegades mundialista al llarg de la seva carrera, i del belga Fernand Goyvaerts. Cadascú va signar un hat-trick. Zaldúa i Gràcia, aquest de penalty, van anotar els restants gols d’un Barça que golejà per 1-8 els locals. El davanter centre Domingo marcà l’únic gol vilanoví quan els forasters ja n’havien fet cinc.

La fitxa del partit és la següent:

Vilanova: Mondragón (Hernández); Llobet, Moliné, Sosa; Vega, Arroyo; González, Téllez, Domingo, Bustamante i Martínez.

FC Barcelona: Pesudo; Foncho (Mur), Rodri, Gràcia; Marañón, Segarra (Ferrer); Cubilla, Goyvaerts, Zaldúa (Giralt), Vidal i Castañer.

Àrbitre: Munné.

Gols: Zaldúa (6’), Goyvaerts (40’, 60’, 65’), Cubilla (44’, 69’, 80’), Gràcia (77’ p).

Crònica de Joan Papiol a 'El Mundo Deportivo' (22 de gener de 1964).

El Diari de Vilanova també es va fer ressò del partit de 1964

El primer enfrontament entre el Barça i el Club de Futbol Vilanova (1958)

No va ser aquella la primera vegada que s’enfrontaven el Barcelona i el CF Vilanova (ens referim a l’actual club, fundat el 1951; dels precedents amb altres equips vilanovins en parlarem després). El 9 de novembre de 1958, just el dia de la Fira, un combinat del Barça format per jugadors del primer equip –entre els quals el mític Zoltan Czibor–, i del Comtal, filial del club, visità el Camp Municipal. En un partit molt disputat, els blaugranes s’imposaren per la mínima (4-5) amb gols per doble partida de Melgarejo i Sanchiz, pels locals, i Ángel Suárez (2), Bertran, Blanquera i Rafa, pels visitants. Les alienacions van ser aquestes:

Vilanova: Sans; Garriga (Rubio), Carbó, Rogera; Clavero, Armengol (Grafiña); Gómez (Paulí), García (García-Mata), Melgarejo, Beltran (Wilson) i Sanchiz.

FC Barcelona: Celdran; Meya, Martí, Mario Villaverde; Flotats, Bosch; Bertran, Ramon Villaverde, Ángel Suárez (Rafa), Blanquera i Czibor (Ortoll).

Era la temporada 1958-59 i el Vilanova militava a Primera Regional, amb Jordi Tejedor de president i Antonio Espinazo d’entrenador, mentre que el Barça, dirigit per Helenio Herrera, va quedar campió de Lliga i Copa en una de les campanyes més brillants de la seva història.

Equip del Vilanova 1958-59 (Foto reproduïda del llibre dels 50 anys del club).

Diari de Vilanova (15 de novembre de 1958).

Empat entre un Barça decebedor i un Vilanova que tornava a Tercera Divisió (1965)

El 29 de juny de 1965, diada de Sant Pere, el FC Barcelona tornava a la capital del Garraf. La temporada 1964-65 havia sigut de cara i creu per al Vilanova i el Barça. Els vilanovins van protagonitzar una extraordinària trajectòria assolint l’ascens a Tercera Divisió després de quedar no solament primers del seu grup de Primera Regional sinó també campions absoluts de la categoria en imposar-se al Júpiter en la final a doble volta (2-2 i 4-0). El Vilanova, amb Pere Barberà de president, l’encertà contractant Antonio Espinazo d’entrenador i Domènec Martorell de secretari tècnic. Un tàndem que funcionà a la perfecció. El Barça, en canvi, va fer una de les pitjors temporades de la seva història. Va començar amb César d’entrenador i l’acabà amb Vicenç Sasot. Es classificà ni més ni menys que sisè a la Lliga i fou eliminat de la Copa i de la Copa de Fires a quarts de final en ambdues competicions

A diferència de la primera visita a Vilanova, aquesta vegada el Barça arrenglerà el seu equip titular, però això no li va servir per evitar gairebé el ridícul. El partit acabà amb empat a dos gols (Seminario i Vicente anotaren pels visitants) i, després d’una pròrroga,  el trofeu en joc es decidí per penals, en què el Barça s’imposà transformant-los tots. Els protagonistes d’aquella trobada van ser, per part del Vilanova: Máiquez; Duran, Junqué, Tuset; Arroyo, Vega; Vidal, Zapata, Adelantado, Alsó i Chalé. Pel Barça: Sadurní (Pesudo); Foncho (Torrent), Olivella, Eladio; Benítez, Gensana (Vergés); Rifé (Gràcia, Pereda, Zaldúa (Kocsis), Seminario i Vicente.

L’actuació dels blaugrana fou durament criticada per RB Revista Barcelonista en la seva edició del 7 de juliol, que en una nota amb el títol de “El ‘INRI’ de Villanueva” deia “...

No podemos dejar passar, sin la más acre censura, porque nos revuelve el estómago, tomaduras de pelo como las de Villanueva, en la que el primer equipo del Barcelona tuvo que decidir por penalties un partido contra el titular. Todos, o casi todos los jugadores de la plantilla professional del Barcelona intervinieron en este desgraciado encuentro. La mayoría de ellos jugaron pensando sin duda en las vacaciones, y con el temor que una lesión les dejara sin la diversión esperada y apetecida (...). Once somnolientos uniformes azulgranas no pueden deambular por un campo catalán, cubriendo sus colores de vergüenza y oprobio. Si esto es así, si sólo sienten el acicate de los billetes y pueden ser tan ‘profesionales’, lo mejor serà que se marchen a otros pagos. Aquí hay que hacer algo más que cumplir. Y al que no le guste, puerta abierta al campo (sic)”.

RB Revista Barcelonista. 7 de juliol de 1965 (Fons Joan Vidal).

El Vilanova 1964-65 recuperà la Tercera Divisió (Foto reproduïda del llibre dels 50 anys del club).

Foncho i Benítez, a la tribuna del Camp Municipal abans del partit de 1965. Al seu darrera, Rifé, Seminario i Torrent. Foto extreta de RB Revista Barcelonista. 17 de juliol de 1965. (Fons Joan Vidal).

RB Revista Barcelonista. 7 de juliol de 1965 (Fons Joan Vidal).

Una altra visita dels blaugranes, el dia de Sant Joan de 1966

Un any després el Barça tornava al Camp Municipal en el que seria el seu penúltim partit de la temporada. L’equip blaugrana havia quedat tercer a la Lliga, eliminat a la semifinal de Copa i s’havia classificat per a la final de la Copa de Fires, que no es jugaria fins al setembre i que seria guanyada pels catalans davant del Saragossa dels “Cinco Magníficos” en una nit apoteòsica de Lluís Pujol, autor d’un hat-trick a La Romareda. El Vilanova, per la seva part, havia fet una gran campanya en el seu retorn a Tercera Divisió, acabant sisè a només tres punts de classificar-se per a la lligueta d’ascens a Segona Divisió. Pere Barberà seguia a la presidència i Antonio Espinazo, a la banqueta.

En aquesta nova visita del Barça a Vilanova, el 24 de juny de 1966, es disputava un trofeu de la Penya Barcelonista local i els barcelonistes van actuar sense cinc dels seus titulars, que participaven al Mundial d’Anglaterra. L’entrenador argentí Roque Olsen arrenglerà: Sadurní; Benítez, Rodri, Gràcia; Vergés, Torres; Zaballa, Kocsis, Escuté, Seminario i Serafín. També van jugar Borràs, Gensana i els joveníssims Mas i Rexach. El Vilanova va alinear: Valeri (Máiquez); Echevarría, Bernés, Tuset; Galceran, Arroyo; Zapata, Alsó, Pouza, Vidal i Aiguadé. El conjunt visitant va guanyar per 0-5 amb gols d’Escuté, Zaballa (2), Seminario i Serafín. A destacar que Sadurní va aturar un penal al vilanoví Galceran i que Sandor Kocsis, Testa d’Or, vestia per penúltima vegada la samarreta blaugrana. El gran crack hongarès, màxim golejador del Mundial de 1954 a Suïssa i una de les estrelles de l’anomenat “equip meravella”, estava a punt de retirar-se. En la seva edició del 2 de juliol de 1966, el Diari de Vilanova oferia una petita crònica del partit, signada per Magí Caballé, que adjuntem.

Crònica del Diari de Vilanova del matx de 1966

El Barça d’Artigas, el gener de 1969

Tampoc anava bé el Barça que novament tornà a Vilanova un 21 de gener, en aquests cas de 1969, quan encara se celebrava l’abominable Día de la Liberación. Salvador Artigas, l’entrenador blaugrana que havia sigut aviador del bàndol republicà en la Guerra Civil, va arrenglerar un equip barreja de suplents i jugadors dels dos filials barcelonistes, el Comtal i l’Atlètic Catalunya. El Vilanova, per la seva banda, seguia militant a Tercera Divisió, entrenat ara per Mario Anchisi i presidit per Manuel Nevot. El partit es saldà amb una victòria visitant (1-2) amb gols de Martí Filosia i Roselló pels barcelonistes i Alfaro pels locals. El Vilanova va formar amb:  Quim; Sancho, Oliva, Sánchez; Arroyo (Hurtado), Pons; Puig (Rovira), Lavernia (Uclés), Matamoros, Alfaro i Zapata. El Barça actuà amb: Reina; Franch, Olivella, Sanjuan; Pellicer, Fernández; Chiva, Roselló, Martí Filosia, Paquito i Nieto.

El Mundo Deportivo (22 de gener de 1969).

Diari de Vilanova (25 de gener de 1969).

La darrera visita, amb HH a la banqueta i Neeskens fent bolos

La, fins ara, darrera visita del FC Barcelona a Vilanova es va produir dintre d’un context polític especial. El partit es va disputar el 25 de febrer de 1981, el dimecres d’una setmana convulsa que va començar el dilluns 23 amb l’intent de cop d’estat de Tejero i companyia i va acabar el diumenge 1 de març amb el segrest d’Enrique Castro Quini després d’un Barça-Hèrcules disputat al Camp Nou. El gran davanter asturià va estar 25 dies retingut.

El Vilanova militava aleshores a Primera Regional i acabaria en cinquena posició. El president era Francisco Angulo i l’entrenador, Francesc Barberà,. En el moment de desplaçar-se a la capital del Garraf, el Barça ocupava el segon lloc, a dos punts de l’At. Madrid i en condicions d’atrapar els matalassers, però amb el segrest de Quini se’n va anar tot en orris i al final la Lliga se la va endur la Reial Societat. Entrenat per Helenio Herrera, que havia substituït Kubala a la banqueta, l’equip blaugrana es va haver de conformar amb el títol de Copa.

En una freda nit, el conjunt barcelonista es va imposar per 1-6 amb gols de Rexach (2), Landáburu (2), Martínez i Carrasco. Com a nota curiosa val a dir que el Barça arrenglerà Johan Neeskens, que feia dues temporades que havia deixat el club i es trobava sense equip després de passar pel Cosmos. Tenia permís per entrenar amb el Barça, amb qui va disputar alguns amistosos durant un curt període. Una altra anècdota la va protagonitzar el barcelonista Canito, que es presentà a la ciutat amb un gos llop enorme i que poc abans de començar l’encontre va manifestar a uns companys seus que només jugaria deu minuts, ja que faria que l’expulsessin. Potser estava més pendent del seu gos que del partit, però per evitar el disbarat que anava a cometre li van donar el braçalet de capità i, amb aquesta responsabilitat al damunt, aguantà tot aquell matx en què els protagonistes van ser:

Vilanova: Ortega; Mario, Epi, Marín II, Vilches; Arcos, Mateo, Quique; Antolín, Ramonet i Bosch. També van actuar Mata, Vidiella, Ramonín, Martí, Carbonell i Morilla.

FC Barcelona: Amador (Llagostera); Iriarte, Canito, Neeskens, Albaladejo; Sánchez, Landáburu, Martínez;  Lobo (Pedraza), Rexach i Carrasco.

Diari de Vilanova (7 de març de 1981).

RB Revista Barcelonista. 4 de març de 1981 (Fons Joan Vidal).

Els altres precedents: de l’Associació d’Alumnes Obrers al CD Vilanova amb la final de la Copa Catalana de 1948

Abans de disputar els sis partits contra el CF Vilanova que hem comentat, el Barça ja s’havia enfrontat diverses vegades a equips vilanovins. El primer cop es remunta al 4 de setembre de 1927, quan els blaugranes es desplaçaren al Garraf per jugar un amistós contra l’Associació d’Alumnes Obrers, entitat fundada el 1916 per alumnes obrers assistents a les classes nocturnes de l’Escola Industrial. El Barcelona, que es trobava en l’anomenada Edat d’Or del club, s’imposà per 2-3 a aquell equip vilanoví que participava en el Campionat de Catalunya de Tercera Categoria. Dos anys més tard, el 23 de juny de 1929, els dos equips es van tornar a trobar en un amistós celebrat també a Vilanova i aquesta vegada el triomf visitant va ser més folgat: 2-6. Els vilanovins havien pujat a Segona Categoria la temporada anterior.

La tercera visita dels barcelonistes es produí el 22 d’agost de 1937, en plena Guerra Civil i quan l’equip titular del Barça estava realitzant una gira per Mèxic que, de la mà del mai ben ponderat secretari Rossend Calvet, seria la salvació econòmica del club. La nova presència del conjunt blaugrana a Vilanova va ser aquesta vegada per jugar contra el Club Esportiu Vilanoví, a qui golejà per 1-6. El Mundo Deportivo, l’endemà, publicava una extensa crònica del partit en què acabava afirmant, de manera curiosa, que “arbitró el aficionado local Fort, que lo hizo mejor que muchos árbitros colegiados”.

Acabada la Guerra Civil, el Barça s’enfrontà en sis ocasions al Club Deportivo Vilanova: un amistós, dos partits corresponents a l’anomenat Torneig Regional Català (amb el nom castellanitzat, és clar) i tres en el marc de la Copa Catalana. El més sonat fou el darrer de tots, la final de la Copa Catalana que es disputà al camp de la Unió Esportiva Sants, al carrer Galileu, el dia 11 de juliol de 1948. I diem ‘sonat’ no solament per tractar-se de la final d’un torneig en què hi prenien part els equips catalans de Primera, Segona i Tercera Categoria, sinó perquè l’arbitratge del Sr. Barderi va ser decisiu en assenyalar un injust penal que va donar la victòria a un Barça que als seus rengles ja treia el cap un dels grans noms de la seva història, el llegendari Estanislau Basora. El Vilanova s’havia posat amb un 2-3 favorable quan fou castigar amb l’esmentat penal.

El resultat va ser de 4-3 favorable als blaugranes, que anotaren mitjançant Seguer (2), Canal i Badia, aquest en pròpia porta, mentre que pels vilanovins ho feren Boj, Nuet i Gobau. Malgrat la derrota, disputar aquesta final probablement sigui l’èxit més destacat de la història del futbol vilanoví. Aquestes van ser les alineacions:

FC Barcelona: V. Font; Isal, Torra; Virgili, Roca, Sagrera; Basora, Amorós, Seguer, Canal i Noguera.

Vilanova: Dauder; Martínez, Vallès; Duran, Badia, Bernardo; Fernández, Núñez, Gubau, Boj i Nuet.

El Mundo Deportivo (12 de juliol de 1948).

Tots els partits del Barça contra equips vilanovins

04-09-1927. Vilanova i la Geltrú. Amistós. ASSOCIACIÓ ALUMNES OBRERS-FC BARCELONA 2-3

23-06-1929. Vilanova i la Geltrú. Amistós. ASSOCIACIÓ ALUMNES OBRERS-FC BARCELONA 2-6

22-08-1937. Vilanova i la Geltrú. Amistós. CLUB ESPORTIU VILANOVÍ-FC BARCELONA 1-6

08-10-1939. Vilanova i la Geltrú. Amistós. CD VILANOVA-FC BARCELONA 2-4

10-02-1946. Vilanova i la Geltrú. Torneig Regional Català. CD VILANOVA-FC BARCELONA 3-2

05-05-1946. Les Corts. Torneig Regional Català. FC BARCELONA-CD VILANOVA 4-0

09-03-1947. Vilanova i la Geltrú. Copa Catalana. CD VILANOVA-FC BARCELONA 4-5

20-04-1947. La Bordeta. Barcelona. Copa Catalana. FC BARCELONA-CD VILANOVA. 3-1

11-07-1948 Copa Catalana Camp UE Sants. Barcelona. Final. FC BARCELONA-CD VILANOVA 4-3

09-11-1958. Vilanova i la Geltrú. Amistós. CF VILANOVA-FC BARCELONA 4-5

21-01-1964. Vilanova i la Geltrú. Amistós. CF VILANOVA-FC BARCELONA 1-8

29-06-1965. Vilanova i la Geltrú. Amistós. CF VILANOVA-FC BARCELONA 2-2*

24-06-1966. Vilanova i la Geltrú. Amistós. CF VILANOVA-FC BARCELONA 0-5

21-01-1969. Vilanova i la Geltrú. Amistós. CF VILANOVA-FC BARCELONA 1-2

25-02-1981. Vilanova i la Geltrú. Amistós. CF VILANOVA-FC BARCELONA 1-6

Fonts consultades

-El Mundo Deportivo (consulta online).

-Diari de Vilanova (consulta online).

-Revista Barça (Fons Joan Vidal).

-RB Revista Barcelonista (Fons Joan Vidal).

-Autors diversos: Cinquantenari del C.F. Vilanova (1951-2001). Vilanova i la Geltrú, 2001.

-Closa i Garcia, Antoni; Rius i Solé, Jaume; Vidal i Urpí, Joan: Un segle de futbol català (1900-2000). Federació Catalana de Futbol. Barcelona, 2001.

-Arxiu d’Antoni Closa i Garcia.

-http://webdelcule.com.